Els experts reclamen que l'Estat regularitzi la figura dels imams

La major part dels imams responsables del centenar de mesquites que hi ha a Catalunya no tenen una titulació que acrediti la seva formació en estudis islàmics, com és habitual als països on la religió musulmana és majoritària, sinó que sovint són més aviat persones de creences acreditades, que són delegades per la comunitat per fer-se càrrec dels mínims de la gestió i assegurar els resos.

La presència creixent de l'islamisme al nostre país s'ha estès a través de l'assentament al territori de col·lectius d'immigrants procedents dels països del Magreb i d'altres aères de religió musulmana -com ara el Pakistan, Senegal o Gàmbia-. El resultat ha estat que l'expressió pública del seu culte i el paper dels guies que dirigeixen les pregàries i la vida espiritual de les comunitats s'hagi anat improvisant i implantant amb la precarietat pròpia del procés migratori.

Acords teòrics
L'Acord de Cooperació establert el 1992 entre l'Estat espanyol i les diferents confessions religioses amb arrelament a Espanya equipara en drets els imams a la resta de ministres de culte d'altres religions. L'acord indica que els imams a "efectes legals" són "les persones físiques dedicades, amb caràcter estable, a la direcció de les comunitats (...), a la direcció de l'oració, formació i assistència religiosa islàmica i que acreditin el compliment d'aquests requisits a través d'una certificació expedida per la comunitat a la qual pertanyi, amb la conformitat de la Comissió Islàmica d'Espanya".

A l'hora de la veritat, però, "són comptats" els imams que disposen d'aquesta certificació, segons l'antropòleg Jordi Moreras, autor de l'estudi Musulmanes en Barcelona, editat l'any passat pel CIDOB. En molts casos la "dedicació estable" atorgada per la llei als imams queda qüestionada pel fet que una bona part "fan els seus serveis de manera voluntària, ja que es veuen obligats a fer altres activitats econòmiques per mantenir-se", segons Moreras.

Precisament un dels objectius del Consell Islàmic Cultural de Catalunya, creat el maig passat, és "estudiar la situació precària dels imams de les mesquites, que depenen de la caritat i la bondat dels creients per viure, sense el suport de cap organisme", segons Mohamed Halhoul, portaveu de l'Associació Amical d'Immigrants Marroquins a Catalunya, membre del Consell. Per Halhoul "caldria que de l'aportació dels musulmans a l'IRPF també revertís a mantenir les mesquites", indica.

El paper dels imams i la incidència que tenen en la conducta dels col·lectius d'immigrants musulmans han pres relleu amb les recents declaracions explosives que justificaven l'holocaust nazi, per part de l'imam Abdelilah el-Aroua, de la mesquita de Can Puiggener de Sabadell, a qui el govern català ha denunciat a fiscalia per un possible delicte d'apologia del racisme.

Els experts consultats i dirigents d'entitats musulmanes coincideixen a criticar les "declaracions desafortunades i fora de lloc" de l'imam sabadellenc, "que només es representa a si mateix", segons el portaveu de l'associació cultural IBN-Batuta, Mohamed Chair. Però també relativitzen la incidència real dels imams d'aquí, per la seva mateixa indiosincràsia i diversitat. "L'imam rep l'encàrrec dels promotors de la comunitat de vetllar per una tradició religiosa i cultural, i això comporta un discurs moral que a vegades pot xocar amb la societat occidental, però el control social del col·lectiu per al compliment de determinades pràctiques religioses pot ser tant o més important que el que digui l'imam", explica Moreras.

Ho ratifica també la religiosa catòlica Teresa Losada, presidenta de l'associació cultural Bayt al-Thakafa, entitat que va crear l'any 1972 per a l'acolliment de la immigració àrab a Catalunya. "Els imams dirigeixen les oracions, però no tenen cap influència ideològica", afirma. "Per més que ho digui l'imam, els homes saben que no poden fer segons quines coses perquè davant del tàndem entre la mare i les filles tenen les de perdre", indica Teresa Losada.

VICENÇ RELATS (Avui)