El conflicte a Palestina continua viu tot i l’alto el foc al qual van arribar Israel i Hamàs fa unes setmanes. Una estudiant palestina ha viscut l’horror a l’Orient Mitjà i ens ha explicat com ha viscut a Gaza i Cisjordània des que era petita fins fa uns mesos.
Ella és la Zaina Qazzaz, un dels milions de testimonis de la tragèdia que pateix Palestina. Va nèixer a Gaza ara fa 21 anys i gràcies al programa de suport de la Universitat de Barcelona a persones refugiades (UB Refugi) ha pogut venir a Catalunya a estudiar juntament amb el seu cosí Hassan. Fugen de la guerra i la desolació, però no han deixat de banda el seu activisme. Ara son freqüents a les accions del col·lectiu L’Hospitalet amb el poble palestí.
– Com estàs des que vas arribar? Com és la teva vida ara?
Em sento molt més segura aquí. Crec que Barcelona és un entorn molt més segur. Per primer cop a la meva vida puc viure amb el cap clar, sobretot perquè a casa meva, Palestina, la gent viu sota estrès constant, ansietat i por al que passarà demà.
– Quins són els teus orígens?
Soc una noia palestina, els meus pares són de terres ocupades ara mateix. De Ramal·lah a Cisjordània i Deir al-Balah, a la Franja de Gaza. He viscut tota la vida per tota Palestina i he nascut amb el conflicte i he viscut amb ell, em segueix allà on vagi. Vaig estudiar periodisme per fer-lo veure al món allà on pugui. Les guerres constants a Gaza cada dos o tres anys i el nostre dia a dia, ja sigui amb els punts de control, els bombardejos i els setges. Cada dia és una lluita, però som humans. Volem viure en pau com qualsevol altra persona, en el nostre país i lliures d’aquesta maledicció.
– Com era la teva vida diària a Palestina?
Intentem viure una vida normal, estudiar i treballar. No obstant això, tot a la teva vida està estructurat per recordar-te que estàs sota ocupació. Per moure’t d’una ciutat a l’altre has de passar punts de control, per anar a la universitat t’has de preocupar dels setges de l’exèrcit i per buscar feina has de vigilar les limitacions de la teva carrera professional, com les sancions. Vivim sota restriccions per terra, mar i aire i els nostres recursos estan estrictament limitats. Fins i tot a la vida quotidiana tenim escassetat d’aigua, electricitat i espai. Quan hi ha guerra, aquests recursos se’ns tallen a zero.
– Quina diferència més important notes entre viure aquí i a Palestina?
El més important és que aquí existeix la seguretat i a la meva terra és completament inexistent. Això afecta a tot en la vida, des que soc aquí puc pensar de forma molt més clara que puc fer amb la meva vida i no només en sobreviure. Però això és a la vegada una benedicció i una desgràcia, perquè em sento segura aquí, però soc l’única. La meva família no té aquest privilegi i luxe. La meva mare i la meva germana són a Cisjordània i el meu pare a Gaza. Cada dia que em sento segura, ho visc amb culpabilitat.
– Com va canviar la teva vida després del 7 d’octubre?
Com a palestins, abans de la guerra sempre miràvem les notícies per qualsevol canvi en el conflicte i política. Després del 7 d’octubre tot ha canviat, ara busquem notícies per saber si un familiar o un amic ha mort. Aquesta és l’única forma de saber-ho. El 9 d’octubre vaig perdre els meus avis i el meu oncle-avi. Casa seva va ser destruïda per un míssil i no ho vam saber fins a l’endemà, perquè havien destruït les comunicacions per Internet. Vam haver de demanar a algú que anés en persona a comprovar-ho.
– Què ha canviat en els palestins després d’aquesta guerra?
Per als palestins viure sota ocupació i completament trepitjats de mica en mica s’anava normalitzant. Malgrat això, després del 7 d’octubre les accions de l’exèrcit israelià, el genocidi i els crims de guerra i veure que fàcil ha estat per a ells fer-ho, ha revifat la nostra lluita contra l’ocupació.
– Què penses de l’alto el foc entre Israel i Hamàs?
Hi ha hagut un alto el foc, però no una pau. Els palestins som amants de la pau, és una frase per recordar als altres i a nosaltres mateixos que som humans i que podem sobreviure. No volem violència contra ningú. Sempre hem patit la violència i no ho desitgem a ningú. Quan sentim que hi haurà una treva, que pararan els crims, estem a favor. Però des que s’ha pactat l’alto el foc a Gaza, l’ocupació s’ha centrat en Cisjordània. Sobretot a Jenin, Tulkarem i Nablus. Ara mateix el 80% del camp de refugiats de Jenin s’ha evacuat, imagina’t: refugiats als quals obliguen a tornar-se a refugiar. Per tant sí, hi ha hagut una treva que ha ajudat la gent de Gaza a tenir temps per fer dol, però no ha estat una pau. Ha fet que la gent s’hagi de desplaçar forçosament. Des de l’alto el foc he parlat amb el meu pare, que ha viscut a Gaza tota la vida i tot i que està alleugerit, ha intentat tornar a casa seva i està tot destruït. No hi ha aigua ni electricitat i no s’hi pot viure pels cadàvers, les ruïnes i la pols. Ara només té l’opció de viure en una tenda de campanya o en condicions infrahumanes. Fins i tot quan tenim un final feliç, no ho és. La part de la meva família que està a Cisjordània té por dels atacs de l’exèrcit.
– Com és tornar a casa després d’una guerra?
He viscut a Gaza durant quasi tota la meva vida i en diverses guerres. Recordo especialment la de 2014, va ser una de les més brutals que he viscut. Cada cop que tornàvem a casa després d’una guerra la casa estava destrossada, recordo les finestres trencades i les cortines amb pols. Això et trenca el cor, perquè casa teva no són només els murs i els materials que la fan, sinó que és el teu espai on hauries d’estar còmode i en pau. Veure-ho destrossat sempre em trencava el cor. Però això no és la situació ara, perquè hi ha destrucció total. De tornada a casa no pots ni recordar el teu carrer perquè tot el que veus ha estat completament aplanat amb bombes. Tot i que puc tenir empatia, no he viscut el que estan passant ara els que tornen. Què et passaria si un dia la teva llar de la infància és completament arrasada? Si la teva bici de petit, els dibuixos, són destruïts? Vam perdre molt quan la casa dels meus avis va ser destruïda, molts records, fotos i àlbums. Tot i això, el nostre dolor és sempre per sobre de tot per la gent que hem perdut, familiars, amics i coneguts. Quan perds una casa pots tornar-la a fer, però no pots recuperar algú que ha mort.
– Tens esperança de tornar a Palestina i viure en pau?
Absolutament, sense cap mena de dubte. Ningú vol deixar casa seva, cultura, família si no està forçat a fer-ho. He escoltat un proverbi africà fa poc que diu ‘Ningú vol deixar casa seva a menys que sigui la boca d’un tauró’. La vida del palestí és una contradicció, perquè des que naixem vivim el conflicte i l’experimentem en cada aspecte de la nostra vida. Cada dia desitgem una vida normal que no coneixem. Una vida pacífica a Palestina és un somni que somio, desitjo i espero, però que no puc imaginar. No sé com és una vida en pau a Palestina perquè mai l’he experimentat.
