Entrar al taller d’ebenisteria que la May Rojas té al barri del Centre és fer un viatge en el temps a través de l’olor de fusta: a una època en què els mobles no es compraven a les grans superfícies, sinó que es parlava amb el fuster o la fustera del barri per crear peces úniques i pensades al milímetre.
Habitualment, aquest ofici s’heretava, hi havia nissagues senceres d’ebenistes. No obstant això, a May Rojas l’amor per l’ofici no li ve de família. Va començar en el món de la fusteria gairebé com una afició i avui és professora a l’Escola del Treball de Barcelona i té taller propi al carrer Joan Pallarès.
El que May Rojas destaca de l’ofici és la creativitat amb la que compte a l’hora de fer una peça: “El que més m’agrada és que no hi ha límits, pel bo i pel dolent. Pots fer una proposta teva, d’hores i hores, sense pensar econòmicament en res, i també pots rebre un encàrrec i pensar que, tot i ser molt difícil, és un repte”, explica.
Per a ella, el millor moment arriba quan veu la reacció dels clients davant la peça acabada: “El que més m’agrada és veure la satisfacció de l’altra persona”.
Competència amb les grans superfícies
Actualment, un petit taller que treballa amb bons materials no pot competir en preu amb els mobles fabricats en sèrie, però May Rojas assegura que tampoc és aquest el seu objectiu.
Defensa el valor de l’artesania i la singularitat de cada peça: “El que t’estalvies en preu econòmic després no ho guanyes realment. Li diria a tothom que, abans de comprar a un gran magatzem, pregunti al fuster o la fustera del barri. Hem de deixar la immediatesa i la necessitat de consumir ja, i pensar en tenir una cosa única i pensada per a tu”, afirma.
Ofici masculinitzat
May Rojas també reivindica el paper de les dones en un ofici tradicionalment masculinitzat com la fusteria. Tot i que cada vegada hi ha més iniciatives formatives i projectes d’inserció laboral, considera que la manca de referents continua sent un obstacle important.
“Si no hi ha diversitat no hi ha diferents mirades. Jo intento fer aquesta tasca perquè els nois i noies que són una mica diferents trobin un espai que jo no em vaig trobar, intentar que es trobin més còmodes i acompanyats. I si no som visibles, no tenim referents”, assegura la protagonista. De fet, es pregunta: “Com una noia voldrà dir ‘vull ser fustera’ si no en coneix cap?”.
Precisament, una de les vies que utilitza per donar visibilitat a la seva feina són les xarxes socials, on comparteix el dia a dia del taller. A Instagram ja supera els 15.500 seguidors.
A la May Rojas li queden pocs dies en el seu actual taller del carrer Joan Pallarès. A partir de l’1 de juny es traslladarà a un altre local del barri del Centre, on té clar que hi haurà un espai dedicat a aprendre fusteria.
Entre els reptes que té pendents d’assolir també hi ha la creació d’una associació de dones fusteres que serveixi de punt de trobada per a totes elles. Perquè, assegura, “n’hi ha moltes”.
