Què impulsa als creients del segle XXI a continuar amb un costum, les processons de Setmana Santa, tant medieval? Què tenen en comú les actuals processons de L’Hospitalet amb les de la resta d’Espanya? I Què simbolitzen, en el món cristià, aquestes escenificacions sacres?
Origen feudal d’una pràctica amb elements pagans
Els rastres més llunyans de les processons es poden trobar en l’Antic Testament, quan s’explica que Deu va ordenar Josué l’organització de set grans marxes al volant de les muralles de Jericó, i en el Nou Testament, que descriu l’entrada de Jesús a Jerusalem d’una forma que recorda les processons.
Aquestes ‘desfilades’ religioses tenen precedents clars en les pompes gregues, que honoraven als deus pagans (les més conegudes, les tres dels misteris d’Eleusis); en les processons romanes de tot tipus (triomfals, en honor dels deus…), i, fins i tot, en les marxes militars dels legionaris romans, que anaven precedides dels seus estendards militars.
En el cristianisme primitiu, les primeres confraries surten a partir del segle V vinculades als santuaris on s’han enterrat màrtirs cristians. A partir del segle VIII, les confraries tindran altres orígens ben variats, un exemple molt conegut són els gremials. En el segle XIII, vinculades al sorgiment de les ordres monacals de dominics i franciscans que volen apropar tot allò sagrat al poble, es crearan confraries penitencials que instauraran a finals d’aquell mateix segle les processons penitencials de flagel·lants, sense passos, amb només una creu o un crucificat al davant. Les dificultats vitals d’aquells segles en que malalties infeccioses com la pesta causaven estralls canvia el concepte i la percepció de la mort.
La devoció cristiana esdevé dolorosa i prima la passió i mort de Jesús per davant de la seva resurrecció. És l’època de les danses de la mort o els flagel·lants que s’autoinfringeixen cops de fuet. Santa Teresa clamarà al cel quan catalogui aquestes processons de flagel·lants com “la penitència de les bèsties” perquè entenia que la manera d’identificar-se amb el dolor de Crist era ajudar als malalts i no flagel·lar-se en un espectacle sagnant. A Espanya, aquest tipus de confraries anirien en declivi fins a la seva prohibició per Carles III el 1777. En paral·lel, arran el desafiament de Lutero a l’Església de Roma (1517), el Concili de Trent, a mitjan del segle XVI, va obrir les portes a les imatges de les processons tal com les coneixem avui dia, que començaran a prendre el seu paper essencial a partir del segle XVII.
La base teològica
Els evangelis han tingut dues vies d’interpretació al llarg dels segles. Una primera que identifica la passió i mort de Crist amb el pecat i la seva expiació. La segona interpretació de les escriptures sagrades, pel contrari, ens parla d’un Jesús enfrontat amb el poder. Les processons exploten la primera d’aquestes interpretacions dels evangelis. Ha estat una mena de manipulació ideològica i simbòlica del missatge de Jesucrist que s’ha imposat al llarg de la història del cristianisme i que es fa preponderant des de l’Edat mitjana. Sota aquesta visió, la processó es converteix en una catarsi col·lectiva, una projecció sobre la figura de Crist de les culpes i les frustracions d’un col·lectiu.
Les processons són, bàsicament, rituals i tradicions, teatre sagrat al carrer. Sempre es fan igual, sense gaires variacions, ningú es pot sortir d’un guió preestablert. Hi ha una persona que mana dins de cada confraria, però el seu paper està molt delimitat. Aquest ritual garanteix als assistents el que trobaran a la processó. Any rere any, el mateix ritual, sense més novetat que el manteniment o la renovació d’algun element dels passos.
Un ritual anual que conjuga sentiments i creences que, per a molts, pertanyen a la seva religiositat més profunda. Socialment, això justifica amplis sacrificis en l’àmbit familiar, com despeses en vestimenta, hores de dedicació no remunerada o importants quotes a les confraries. Paradoxalment, es produeix un fenomen ben curiós, les processons de Setmana Santa són espais d’alliberament personal que no depenen de l’Església, en els què el capellà té un paper residual i tot s’acostuma a organitzar des de la laïcitat.
A Espanya, aquest tipus de religiositat al voltant del procés anguniós de la mort de Crist està molt vinculat a la cultura i les tradicions castellanes i andaluses, i no correspon al sentit de la religiositat de la cultura catalana. Tot i això, aquí també ha acabat arrelant, però només en els ambients i els espais d’aquelles cultures, especialment la d’arrels andaluses.
Processons a L’Hospitalet
A l’Hospitalet, només he trobat un estudi acadèmic sobre la celebració de les processons de Setmana Santa, el va escriure l’antropòloga Clara Carme Parramon a Quaderns d’Estudi, la publicació del Centre d’Estudis de L’Hospitalet. Parlava de les Setmanes santes d’inspiració andalusa a l’Hospitalet i, concretament, s’hi referia a les de després de la Guerra Civil: la processó de Los Pasos, entre el 1941 i el 1967; les organitzades per la Cofradía 15+1 a partir del 1978 i una breu referència a algunes que es feien al Centre en les dècades del 1940 i 1950 (tot i que es van fer fins, al menys, la dècada del 1960).
Tot i això, n’he trobat algunes referències de processons anteriors a L’Hospitalet. Per exemple, la de Corpus del 1683, de la que tenim notícia perquè n’hi van haver altercats. Si n’hi havia de Corpus, és possible que ja hi haguessin també processons de Setmana Santa en el segle XVII o XVIII a L’Hospitalet, però caldria una investigació específica.
És segur, però, que abans de la Guerra Civil també n’hi havia processons aquí. Tampoc he trobat cap investigació en aquest cas, però s’han conservat un grapat de fotografies i alguna altra prova. La més curiosa d’aquestes últimes és una partitura musical composta per Carmen Barradas, la germana del pintor uruguaià Rafael Barradas, durant la seva estança al carrer del Porvenir (avui, Josep Maria de Sagarra) entre el 1926 i el 1928. La peça per a piano porta per títol Processó de Setmana Santa a l’Hospitalet de Llobregat i va ser composta el 1927. De ben segur que estava inspirada en les processons d’aquells anys pels carrers del Centre.
Quant a les organitzacions posteriors a la Guerra civil, la processó de Los Pasos es feia el Dijous Sant a la Torrassa i la va organitzar durant 25 anys el rector de la parròquia de la Mare de Déu dels Desemparats, mossèn Jaume Busquets. La necessitat de ‘cristianitzar’ el barri anarquista per excel·lència d’abans i durant la guerra va ser el motiu principal que hi ha al darrera d’aquest esdeveniment. Va arribar a tenir sis passos i aconseguia aglutinar milers de persones al carrer, moltes vingudes de fora que, per tornar a casa seva, van obligar a ampliar el servei de metro.
El 1967, el mateix mossèn va decidir suprimir la processó, adduint, entre d’altres coses, la conjuntura de l’Església en aquell moment, la progressiva integració al país de la gent del sud o la creixent presència d’automòbils aparcats pels carrers. A aquests discutibles motius caldria afegir l’ambient més aviat festiu que en els darrers anys s’hi donava en acabar la processó, poc adient amb la solemnitat prèvia i allunyat de la dels inicis, 25 anys abans…
El testimoni d’aquesta organització del període franquista sota el comandament de l’Església l’agafaria la Cofradía 15+1, que, com totes les confraries, té un caràcter laic. La continuïtat de la idea d’una processó a l’Hospitalet des de l’àmbit cultural andalús és prou evident, però ara responia als nous temps polítics, la Transició i l’adveniment de la Democràcia. Ara, el paper de l’Església és irrellevant. Durant gairebé mig segle, el grup inicial d’amics sorgit d’un bar de Pubilla Cases ha esdevingut una confraria àmplia i ben organitzada capaç de preparar tot un programa de processons de Setmana Santa. I l’any 2014, una nova confraria, la de Penitencia del Santísimo Cristo del Perdón y la Santísima Vírgen de la Amargura, començava a organitzar un altra processó pels carrers de la Torrassa i Collblanc. Dues confraries, doncs, que ja fa temps que han superat, en nombre i en ressò, l’antiga processó del mossèn.
