Aquest 2026, l’església Santa Eulàlia de Mèrida, situada al barri del centre, compleix 600 anys. Durant aquests sis segles, la parròquia ha canviat molt respecte l’original que es va erigir al segle XV, però continua sent un bon testimoni de la història de la ciutat.
A l’Edat Mitjana, el que ara coneixem com L’Hospitalet tenia dos termes diferenciats que havien conviscut i crescut paral·lelament: el terme de Provençana, nascut al voltant de l’església de Santa Eulàlia de Provençana; i la Pobla d’Hospitalet, que creixia al voltant de l’Hospital de la Torre Blanca, un edifici amb funcions d’hospital, hostal i alberg que acollia peregrins i malalts.
Aquest últim terme, ubicat a l’actual barri del centre, va consolidar-se progressivament gràcies a l’activitat econòmica generada per l’hospital i, davant d’aquesta situació, el desembre de 1426 el bisbe de Barcelona va autoritzar la creació una nova parròquia a la Pobla d’Hospitalet. Per mantenir la continuïtat amb el culte, però alhora diferenciar-se, es va decidir dedicar la nova església a Santa Eulàlia de Mèrida, màrtir cristiana del segle IV.
Al voltant de 150 anys després, la nova parròquia es va quedar petita i es va decidir construir en el mateix emplaçament una altra de més àmplia, símptoma de la bonança econòmica que patia el terme.
Aquesta església, d’estil tardogòtic i renaixentista, va durar prop de 300 anys dempeus, però iniciada la guerra civil va ser objecte de la iconoclàstia anticlerical i fou desmuntada pedra a pedra. La pèrdua patrimonial va ser molt gran i només es va recuperar una ínfima part.
La reconstrucció després de la guerra civil
En finalitzar el conflicte, l’arquitecte Manuel Puig Janer va reconstruir l’església i, mentrestant, els cultes es van acollir al Centre Catòlic de la Rambla Just Oliveras. A partir de 1942 ja es van poder tornar a celebrar a la nova parròquia, tot i que les obres van finalitzar definitivament el 1947.
Puig Janer era un arquitecte vinculat al franquisme que va reedificar bona part dels edificis parroquials destruïts durant la guerra, com ara l’església de la Mare de Déu dels Desemparats a La Torrassa. En el cas de la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida, el seu treball va servir per ampliar l’espai de l’església. L’estil interpreta els models clàssics. El seu objectiu era construir una església monumental, però alhora senzilla pels seus materials, austera i popular.
El patrimoni viu
Tot i la pèrdua patrimonial que va suposar la guerra civil, el rector de la parròquia, el mossèn Josep Maria Romaguera, posa en valor el patrimoni de l’absis que “conté pintures interessants de Joan Torres Viver”. També l’altar de la Mare de Déu del Roser “que és molt bonic i de gran qualitat”. A més, tal com assegura el mossèn “va quedar molt d’art de l’antiga parròquia que es conserva al museu, sobretot el retaule de Sant Roc”.
Present i futur de la parròquia
Més enllà del valor patrimonial i les cerimònies religioses, actualment les missions humanitàries i activitats socials són una part fonamental de la parròquia, amb l’accent posat en el diàleg i l’enteniment.
L’objectiu és consolidar la comunitat apropant la gent i ajudant a aquells que ho necessiten, sigui a través de Càritas, amb aliments, roba o consol. També s’organitzen grups de conversa de diferents edats, sobretot per la gent gran per combatre la soledat no desitjada.
“Els principals reptes de futur de la parròquia són de tipus pastoral. Hem d’enfrontar el repte d’una societat on ha disminuït la pràctica religiosa ‘oficial’, però alhora s’observen molts brots de necessitat”, assegura el mossèn Romaguera. Segons explica, volen “oferir allò que la gent necessita, sense manipular sentiments” i amb l’obertura que proporciona el diàleg.
Pel que fa a les activitats, des de fa un parell d’anys, la parròquia ha recuperat la ballada de gegants de la ciutat per la festivitat de la santa el 10 de desembre, un acte que s’està consolidant i que obre les portes de l’edifici a la ciutadania per fer comunitat.
També se celebren altres festivitats religioses, com Sant Roc, el 16 d’agost, antic copatró de la ciutat. Antigament, era la principal festa major del municipi i, malgrat la seva pèrdua, la parròquia manté els cultes. Corpus i Nadal igualment són ben presents en els actes de l’església amb el Cant de la Sibil·la en temps d’advent.
