Les lones publicitàries ubicades a les façanes dels edificis de Granvia Sud ja formen part de l’skyline de la ciutat. Però quina és la història que s’hi amaga al darrere? Com van arribar al barri?
Els primers a apostar per aquesta iniciativa van ser els veïns de la comunitat de l’edifici ubicat a la Granvia, número 19. En aquell moment, poc s’imaginaven que la seva façana podria ser un aparador molt interessant per les marques.
“No va néixer de nosaltres, de fet, va ser l’interessat que va venir a buscar-nos demanant si estaven disposats a deixar la façana perquè ell pogués posar publicitat del seu negoci”, explica Jaume Sánchez, president de la comunitat Granvia,19.
Els veïns van estudiar la proposta i van decidir accepta-la. I així ara fa tres anys i de la mà del propietari d’uns trasters que es troben en un edifici proper va arribar la primera lona publicitària al barri.
Més endavant una agència de publicitat, atreta per l’entorn estratègic on es troba l’edifici, també va contactar amb ells. En aquest cas, és la mateixa agència la què s’ocupa de canviar l’anunciant. La iniciativa va estendre’s a altres blocs del barri, i ara ja en són tres els que comptem amb lones publicitàries.
I és que aquests anuncis suposen uns ingressos extres per a les comunitats. “Ens ajuda a fer front a les obres en què està immersa la comunitat per millorar l’edifici”, afegeix Sánchez.
La relació de GranviaSud amb la publicitat, però va més enrere, gairebé a l’inici del barri. Cap als anys 70 alguns edificis ja van posar als terrats cartells lluminosos on s’anunciaven importants marques. “Recordo que n’hi havia un de Schwepees molt gran. Les agències contactaven amb les comunitats i s’ocupaven de tota l’obra per posar-hi els cartells”, explica Paco del Río, president Associació de Veïns de Granvia Sud.
Però què va passar amb aquests cartells? “Una llei va obligar-los a treure i els veïns es van quedar una mica enfadats perquè amb els ingressos dels cartells podien fer millorares als edificis. De fet, crec recordar que en alguns casos suposaven unes 20.000 pessetes al mes”, recorda del Río.
