Ja sabem que quan hi ha un canvi de règim polític, una de les primeres coses que fan les noves autoritats és depurar les plaques dels carrers i substituir els noms que consideren sense afinitat a les noves idees, per d’altres més adients. El franquisme en va ser un gran exemple. El 5 de juny del 1946, l’ajuntament franquista va aprovar una d’aquestes tandes de canvi de nom, en aquest cas de diversos carrers de Pubilla Cases. Va ser una de les decisions menys bucòliques dins dels nombrosos canvis que es van fer durant el franquisme: es van substituir bells noms relacionats amb la botànica i la zoologia.
Els noms de carrers com Camèlies, Campanillas, Gerani, Camamilles, Esbarzer, Trèvol, Flor d’ametller, Tarongina, Hortènsia, Jonquilla, Malva-roses, Violeta i Papallona van desaparèixer del nostre nomenclàtor, que devia ser un dels més naturalistes del país, probablement… Els substituïren denominacions ideologitzades, per suposat alineades amb els ideals franquistes i sense relació aparent amb la tradició local.
Aquests noms botànics formen part dels proposats per Ramon Puig i Gairalt en el seu projecte per als carrers de la ciutat jardí que va dissenyar per a aquella zona, l’any 1928. Tots van superar la primera purga, en els primers anys del franquisme, ja que no tenien connotacions polítiques, tot i que sí es van castellanitzar. El 1946, però, el govern municipal sembla que canvia d’opinió i decideix substituir el nom de 32 carrers amb noms de flors de Pubilla Cases.
Ni l’acta de la Comissió de govern ni la del Ple municipal on s’aproven els canvis no en donen cap explicació dels motius. En aquelles sessions, el carrer de les Camèlies (ja castellanitzat) va passar a dir-se de Calderón de la Barca; el de Campanilles, Cervantes; el del Gerani, Belchite; el de Camamilles, d’Albéniz; el d’Esbarzer, Churruca; el del Trèvol, Covadonga; el de les Papallones, El Empecinado; el de la Flor de l’ametller, General Manso; el de Tarongina, Iberia; el de l’Hortènsia, Oviedo; el de Jonquilla, Toledo; el de Malva-roses, Simancas, i el de la Violeta va prendre el nom de Luarca.
Les flors deixen pas a la cultura… i a la guerra
Tots els nous noms tenien ressonàncies ben vistes per la ideologia nacional-catolicista. D’entrada, trobem personatges del segle d’or literari, passat gloriós de les lletres espanyoles, com Calderón (de la Barca), (Miguel de) Cervantes, i de la música nacional, com (Isaac) Albéniz.
També n’hi ha de llocs i de persones lligades a l’imaginari bel·licista, tant de la Guerra Civil com fins i tot de la història d’Espanya. És el cas de Covandonga (una de les victòries més importants de la Reconquesta); Belchite (escenari d’una de les batalles més dures de la guerra civil al front de l’Aragó).
També és el cas de Toledo (pel llarg setge del seu alcàsser durant la guerra civil i la seva resistència, considerada heroica pels franquistes); Oviedo (una de les banderes de la Legió que ocupà la ciutat el 1939 duia el nom d’aquesta ciutat); Simancas (pel nom de la caserna militar de Gijón, un altre dels llocs de resistència heroica dels sublevats franquistes); Churruca (pel general Cosme Damián Churruca, un dels herois de la batalla de Trafalgar, del 1805).
Més casos: el Empecinado (pel militar Juan Martín Díez, que tenia aquest sobrenom per la seva lluita contra els francesos a principis del segle XIX); General Manso (pel militar Josep Manso i Solà, un altre llegendari personatge de la guerra del Francès), i, finalment, Iberia, la denominació, en l’antiguitat, de la península Ibèrica, i més en concret la més autòctona ja que designava el territori ocupat pels ibers i la seva cultura (els romans ja utilitzarien la paraula Hispània).
Potser en tot aquest afer, l’estrany és que aquells carrers neutres ideològicament parlant mantinguessin els seus noms en els primers anys de la postguerra, fins i tot en català (amb mínimes variacions de la desinència final). I, és clar, en quant van caldre nous carrers per honorar determinats conceptes (molts d’ells suggerits per la Falange local), aquests carrers de Pubilla Cases eren candidats clars als canvis. Sigui com sigui, amb l’adveniment de la democràcia, cap d’aquests carrers va recuperar el seu nom anterior, suposem que per evitar als seus veïns els trasbalsos que aquests canvis produeixen sempre.
