L’hospitalenca Pilar Massana Llorens rep aquest dimecres 5 de març, a les 18 hores a l’Auditori Barradas, el guardó del Memorial per la Pau 2024, que atorga la Universitat Internacional de la Pau conjuntament amb l’Institut Víctor Seix de Polemologia. El guardó reconeix el compromís de Pilar Massana amb el pacifisme, i la considera una figura clau en aquest moviment i en la justícia global a Catalunya.

Els organitzadors recorden que Pilar Massana va participar activament en el referèndum ciutadà contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN, i que va ser portaveu de la Plataforma Aturem la Guerra, entre d’altres vinculacions a moviments per la pau. També destaquen la seva trajectòria de més de 40 anys en el sector dels drets socials. Actualment, forma part del grup de persones que treballa per mantenir el llegat del professor i activista Jaume Botey.

El Memorial per la Pau Joan XXIII es va donar per primera vegada el 1967 i és el més antic de Catalunya en aquest tema. Alguns dels premiats han estat el filòsof i teòleg Raimon Panikkar, l’escultor Eduardo Chillida i el Premi Nobel de la Pau, Adolfo Pérez Esquivel.

Amb motiu d’aquest premi, Pilar Massana ens ha concedit la següent entrevista.

– M’han dit que aquest premi li fa una especial il·lusió.

Em fa respecte, em fa molta impressió rebre’l perquè no em sento mereixedora de cap premi especial. Jo crec que he fet el que fa tantíssima gent: preocupar-se que les coses vagin millor, de participar, d’estar en el moviment pacifista i de pensar tot el que és convivència, integració, relació amb la gent diferent, d’intentar resoldre els temes per la via del diàleg, del parlar, i mai a partir de la violència. 

No hi veig cap mèrit especial en això, però he decidit acceptar-lo i entenc que és un premi que deu ser per a tanta gent, que el rebo jo, però que hi ha tanta gent que pensa així i que fa el mateix que jo… I per tant els hi dedico, el rebo en nom de tots.

– Potser els premis serveixen per això, per donar visibilitat a aquestes lluites personals?

Sí, interpreto que deu ser això, però és clar, ja aniria més tranquil·la jo si l’hi donessin a un altra. Però bé, l’accepto agraïda i l’entenc com un premi a tota la gent que fa les mateixes o similars coses que jo faig.

– Quina ha estat la seva militància en aquesta idea de la cultura de la pau?

A veure, és un tema que sempre m’ha interessat, de fa molts anys, el tema del moviment pacifista; de quines coses podem fer la gent corrent, la gent comuna. Perquè estic segura que moltes coses les podem fer i només de creure’ns que les podem fer ja estem en condicions de caminar cap a fer-ho. Després, si són suficients o no, ja el temps dirà. Però sempre m’ha interessat el moviment pacifista i la lluita per la pau, però jo això ho vinculo molt a la meva feina. Jo soc treballadora social i he treballat sempre d’això, i la manera d’entendre el treball social ja forma part d’això, és com una continuïtat de tot plegat.

Cuidar la vida, atendre la gent, mirar de facilitar les coses a la gent que té algun tipus de dificultat –que podem ser qualsevol de nosaltres–,  forma part de la meva professió i de la meva manera d’entendre el món. I treballar per la pau, per la cultura de la pau, per l’entesa, per la convivència forma part del mateix, de situar-nos en el lloc de l’altra persona.

Quan treballava sempre deia “posem-nos a l’altre costat de la taula i veurem com voldríem ser ateses nosaltres”. Fem l’exercici, això ens ajuda més que moltes teories, intentar posar-nos a les sabates dels altres. I el tema de la pau és el mateix, la guerra és com un fracàs de la humanitat. Portem segles intentant resoldre els temes per la violència per la llei del més fort. I això no dona bon resultat, només fa que guanyi el més fort. Però segur que la raça humana té moltes més capacitats per resoldre els temes d’altres maneres. Els costos humans de les guerres no només són econòmics, que són brutals; hi ha el cost ecològic, que és immensurable; el cost humà del sofriment de tantíssimes famílies, de tants morts, de tanta gent que els trenquen la vida, que els trenquen la salut, que queden  dependents per sempre més…

– La solució de les guerres comença per un mateix, és a dir, en una primera instància depèn de cadascun de nosaltres?

Sí, hi ha una part que depèn de cadascú de nosaltres, però no només, eh? Però la part de cadascú només la podem fer cadascuna de nosaltres. I l’altra part? L’altra part és organitzar-nos i pressionar els que prenen decisions equivocades, al meu entendre, i donar suport quan hi ha decisions correctes.

O sigui, un sol, una persona sola, és important, però pot poc. Però, en canvi, quan ens ajuntem molta gent, podem. En el tema de la guerra de l’Iraq, que sempre ara la posem de referència, els periodistes em preguntaven i jo els deia que és el resultat de molta gent que ha anat sembrant durant molt de temps, l’Arcadi Oliveres, el Jaume Botey, tanta gent…  I en un moment, per circumstàncies diverses, sorgeix i sembla que dona fruit tot allò que s’està fent. Ara estem en un moment de recessió en aquest sentit. Però penso que la nostra feina és anar sembrant i anar defensant aquests valors fins allà on puguem. I posar-los ben amunt.

– Ha dit que ara estem en un moment de recessió. Vostè pensa que hi ha guerres i guerres? És a dir, que hi ha guerres que atreuen més l’atenció que d’altres?

Sí, i tant, i tant! Les que tenim més a prop ens atreuen més l’atenció. La d’Ucraïna i el genocidi que està fent l’estat d’Israel a Gaza, això ens crida més l’atenció. Ho tenim aquí mateix i tenim més informació en directe. En canvi, hi ha altres guerres, en altres punts de l’Àfrica i altres llocs, que tenim poca informació i llavors això fa que en sapiguem menys. Però, bé, totes són importants, la veritat.

– S’està fent prou per intentar aconseguir que s’acabin els conflictes d’Ucraïna i Gaza?

No, que va, que va! El tema de Gaza… És una vergonya humana que considerin els palestins com a persones eliminables de casa seva. És que això no té perdó. No, no, no, la història ens ho reclamarà, que no hem fet prou per aturar això. Molta gent fem el que podem i el que sabem, però és insuficient. Està clar que això és un disbarat. Aquest és un camí equivocat segur, i això provocarà que durant molts i molts anys tinguem terrorisme i inseguretat. 

“Què Trump passi com un pacifista, també és fort això, eh?”

– De la intervenció del president Trump en tots aquests afers, tant a Ucraïna com a Gaza, què en pensa? 

Jo el que tinc ganes és de que la guerra s’acabi. Aquesta és la veritat. Però és clar, que Trump passi com un pacifista també és fort, això, eh?  Però que s’acabi. Que s’acabi perquè cada dia que passa jo crec que és pitjor. Segur que no hi ha una bona solució, però… Jo he defensat des del primer moment l’alto al foc, perquè cada dia que passa moren més persones, queden més famílies desgraciades, hi ha més malalts i més amputacions físiques, és horrorós. Llavors, no sé, no conec en quins termes es farà l’alto el foc, però em sembla imprescindible. 

– Des de L’Hospitalet es fa o s’ha fet prou pel pacifisme? 

Mira, hi ha un comitè de solidaritat amb Palestina que és prou actiu. I el Ple del mes de gener va aprovar una moció que em sembla molt important, que és que l’Ajuntament, com a tal, s’adhereix al Tractat de no proliferació d’armes nuclears, i, per tant, s’uneix a la campanya de Ciutats per la Pau.

A mi em sembla que aquest és un tema simbòlic molt important. Ja sé que una decisió municipal no canvia les coses ni fa que la població sàpiga que això s’ha aprovat, però simbòlicament és molt important que L’Hospitalet, la segona ciutat en nombre d’habitants de Catalunya, s’adhereixi a aquesta campanya perquè té valor. És això, és un gest simbòlic, però és important. A part d’això, jo crec que treballar per la pau vol dir treballar per la convivència, per reduir les desigualtats, per fomentar la igualtat d’oportunitats, per les persones que han nascut aquí, les que han vingut de fora i per tant en aquest sentit no és només la guerra, és la convivència ciutadana, és la participació i la implicació, és el reconeixement dels diferents col·lectius que hi ha a la ciutat que tenen dificultats…

I tot això s’ha de conjuminar, s’ha de teixir, s’ha de relacionar. Aquesta és una feina que crec que l’hauríem de fer més des de l’Ajuntament i des de la ciutadania, des de totes les entitats. Les entitats són un potencial molt gran en aquest sentit i de vegades potser ens enlluernem més amb una decisió política determinada, però el dia a dia, la convivència, la relació, el coneixement i l’ajuda passen per les entitats, per les associacions de famílies, per les escoles, pels col·lectius de professionals, per les entitats més diverses, sí.