De petita, Trini Zurita agafava els llapis d’ulls de les seves germanes per dibuixar. Aquella afició incipient va anar creixent amb els anys fins a convertir-se en una necessitat vital, una manera d’expressar el que porta a dins. Ara ho fa amb pintures a l’oli i des de la Nau TonaL’H de L’Hospitalet, on continua desenvolupant el seu univers creatiu.
“Pinto el que sento i he après a pintar treballant molt. Jo pintava no amb la intenció de fer exposicions ni de donar-me a conèixer com a gran artista, sinó pel meu neguit de treure amb els colors el que sento. M’agrada molt que la gent pugui tenir obres originals i que no necessàriament hagin de pagar una fortuna per tenir-ne una”, explica.
La pintora, d’origen granadí, observa atentament tot el que l’envolta per després convertir-ho en relat visual. La seva anterior sèrie, centrada en les onades, es va titular ‘The Waves’, en una clara picada d’ullet a l’obra de Virginia Woolf.
“Va ser en blanc i negre perquè em va agafar el període d’abans i després de la pandèmia, quan va morir la meva mare. Vaig pensar que aquesta obra havia d’explicar tot això, i no hi havia color”, recorda.
Actualment, Zurita treballa en una nova sèrie titulada La memòria del paisatge, un projecte profundament vinculat als records familiars i a la transformació del territori.
“Fa referència a la meva mare, que sempre m’explicava coses de la terra, de l’horta, de casa seva, de Granada, dels arbres fruiters. En aquest cas parlo del camp i de com va canviant. Cada vegada és més difícil estar-hi a prop, viure a la ciutat fa més difícil sentir el camp, la terra. Tot canvia d’una manera molt bèstia i molt de pressa, i de vegades sento que ens quedem sense referents del que havia estat allà, del que passava abans. Tot és nou, nou, nou… És com si ens quedéssim buits de memòria”, reflexiona.
