Matilde Marcé i Piera (L’Hospitalet de Llobregat, 1928) porta gran part de la seva vida exercint de mestra de català i d’activista cultural i escrivint per divulgar la història local. En aquesta entrevista concedida al Diari de L’Hospitalet parla del nou llibre en què hi treballa i del seu ‘poble’ i la seva gent.
Aquest 2025 ha publicat el seu 15è llibre. Ja treballa en el següent?
Sí. Estic preparant una continuació. Són articles que he escrit durant 45 anys sobre la llengua, l’Ateneu, l’11 de setembre. Però el 16è serà més variat. He introduït contes, un gènere que no acostumo a fer. Són contes fantàstics. Per exemple, en un les persones neixen i moren quan l’autoritat ho diu; altre té a veure amb Sant Jordi o un altre té com a protagonista una formiga. També parlo d’edificis històrics de L’Hospitalet, el nostre patrimoni, i fins i tot hi haurà algun vers.
Què ha volgut transmetre durant 45 anys d’escriptura?
He volgut explicar la vida d’abans a la gent d’ara. Com era L’Hospitalet i la seva gent. I ho he fet regirant l’arxiu municipal, l’arxiu parroquial, recuperant documents familiars -la meva àvia guardava tots els papers- o escoltant molta gent. A vegades, no és que siguin coses molt importants, simplement he volgut transmetre com era aquest poble. Aquella generació com la de la meva àvia que va viure fa més de 200 anys l’època de fred que va patir Europa. Mai més va sentir fred.
Com a filla de pagesos de la Marina, també ha volgut recuperar els records de L’Hospitalet agrari?
Sí, perquè també ha desaparegut. Per exemple en el cas de l’exportació de la fruita i la verdura, L’Hospitalet va tenir una importància a l’estranger, era conegut a França, a Suïssa… A casa meva, mateix, hi va haver un dia que vam fer vuit vagons per exportar. Vam treballar a tota hora. Abans de la guerra, el meu pare, amb 18 anys, va començar a ‘embarcar’ carxofes amb un soci. Després d’un temps va continuar sol i enviava a tot arreu. No érem els únics. Hi havia exportadors diversos.
Amb 97 anys, ha viscut la transformació de L’Hospitalet. Què en pensa?
Com sempre dic, no m’agrada. I m’estimo molt l’Hospitalet, és el meu poble, em costa dir-li ciutat. Sí que hem millorat, només faltaria. Però veig malament la destrucció del patrimoni. És una batalla. A Can Cosme, no podien haver fet un parc i coses per a la gent, i no aquest tou de pisos? A l’alcalde Corbacho li vaig retreure que haguessin fet a terra cases del segle XVIII del nucli vell. “Sap què passa? -li vaig dir- Que quan tiren una casa d’aquestes a terra, en tiren el meu passat”. Quan va arribar a president de la Diputació un dia em va donar la raó. Em va dir que des que visitava pobles i ciutats veia a tot arreu cases del segle XVIII. “La Matilde té raó”, em va reconèixer.
Què representa per a vostè l’Ateneu de Cultura Popular?
D’entrada hi tinc una vinculació familiar. El Daniel Audí, un dels fundadors, era oncle meu. Quan es va tornar a reobrir l’Ateneu, l’any 78, em van venir a demanar per ser sòcia i vaig dir que sí pensant en l’oncle. Com a anècdota, el full a on explicaven la programació hi havia faltes d’ortografia i ja em van demanar que el corregís. Jo ja era mestra de català. En aquells inicis, la gent d’abans de la guerra teníem una il·lusió especial per recuperar-ho tot. Defensàvem la llengua, la cultura catalana…, i, senties que ajudaves a remuntar Catalunya. Perquè l’Ateneu, a on estudiaven fills dels treballadors que no podien pagar l’escola, s’havia perdut. Ara també hi ha gent que té il·lusió, perquè si no, no faríem coses. Però és diferent.
Com a professora de català, com tenim l’idioma?
Malament. I en bona part la culpa és dels catalans. Per què quan entres a una botiga parles en castellà? La professora de català que vaig tenir l’any 75 ja em va dir que calia parlar català sempre i així ho he fet. Tinc moltes anècdotes, he parlat a poc a poc, ho he explicat bé i rarament he tingut problemes. I amb els immigrants d’ara cal fer una mica de lliçó. Però també n’hi ha catalans poca-soltes, eh?
Al juny passat el col·lectiu de Dones referents de l’Hospitalet li va retre un homenatge per la seva trajectòria. Com el va viure?
Jo no entenia perquè sóc referent -riu-, ho vaig agrair i ho vaig rebre molt bé. Tot i que encara avui em poso nerviosa quan parlo en públic, fins i tot quan llegeixo a missa.
Defineixi’s com escriptora?
Sempre he dit que no sóc una escriptora, soc una dona que escriu. I escric per circumstàncies. Jo feia redaccions a l’escola i també escrivia cartes… Però va ser a l’estudiar català, quan vaig agafar més hàbit. A casa m’hi animaven. I vaig començar a recuperar la memòria de la família, em vaig fer un tou d’anar a l’arxiu parroquial a cercar informació, i així vaig començar. Ara penso que el que escric del passat són coses que queden i és necessari. Tant de bo tingués temps per escriure sobre totes les persones que he conegut, les importants i les no ho són tant però que m’han marcat perquè he vist en elles un sentit de la vida especial.
