Manuel Piñar es va retirar de la primera línia de la lluita veïnal el passat mes d’abril, després de mig segle de dedicació. És un dels darrers d’una generació de líders de les associacions de veïns de la ciutat que van viure la transformació urbana i social que va suposar el pas del franquisme a la democràcia. En aquesta entrevista, publicada en el darrer número del Diari de L’H, Piñar repassa la seva trajectòria i la seva marxa.
– Per què ha deixat la presidència de la Federació d’Associacions de Veïns?
– Per cansament, edat i per residir fora de la ciutat. Qui tenia més suports era Maite de la Concha i va ser elegida.
– L’assemblea del relleu va aixecar crítiques d’algunes entitats per manca de transparència, de dèficit econòmic… Què hi ha de tot això?
– Res. No hi va haver dèficit. L’exercici es va tancar el 31 de desembre i encara no havíem rebut la subvenció municipal de l’any. I l’assemblea es va convocar al gener i es va celebrar el 27 d’abril.
– Es podien presentar candidatures a la presidència?
– Tot el que volgués. Fins i tot durant la pròpia assemblea, però no se’n va presentar cap més.
– Per què aquesta desunió en el moviment veïnal?
– Qui no té una visió de moviment veïnal, sinó de política, té altres interessos. Hi ha entitats que durant un any no van assistir a cap junta i deien que les actes no arribaven, encara que es feien en paper i s’enviaven per correu electrònic.
– Com era la situació a la dècada de 1970 quan vostè va començar?
– Més difícil, però també més fàcil. Els problemes eren molt propers: l’enllumenat, l’asfaltat dels carrers… I les formes de reivindicar-ho eren més directes, sortir al carrer amb el megàfon. Després es va complicar quan les coses s’havien de discutir a despatxos amb tècnics, i a molts ens venia una mica gran. Però ens vam anar adaptant.
– Com es va iniciar en el moviment veïnal?
– Vaig néixer a Granada i el 1973 vaig arribar a L’Hospitalet. Un dia vaig veure un grup de gent davant de la foneria La Farga envoltada de policia i em vaig acostar. Amb el temps vaig saber que era una estratègia per entretenir els agents mentre altres feien pintades demanant el tancament de l’empresa. I així vaig entrar en contacte amb el moviment veïnal, a Sant Josep, una de les associacions més antigues.
– De què se sent més satisfet en la seva trajectòria?
– Durant més de 50 anys he aportat tot el que he pogut a la meva ciutat. Sobretot a l’anomenada “guerra de l’aigua” i per impedir que es privatitzessin les urgències de Bellvitge. Es va aconseguir tancar la Farga encara que no es va fer el que volíem.
– Per què ha de lluitar ara el moviment veïnal?
– Avui ha de lluitar més que mai. Per l’habitatge, el medi ambient i sobretot pel sistema de salut pública, un dels pilars de l’estat del benestar, la joia de la corona.
