Les tortures i vexacions que Alonso Santos, veí del barri de Sant Josep, ha patit a mans de l’exèrcit israelià encara el persegueixen. Es va embarcar en la darrera missió de la Global Sumud Flotilla per portar ajuda humanitària a Gaza: bolquers, menjar per nadons i medicació. Tot i tractar-se d’aquests productes no es van lliurar d’una intercepció i abús brutal per part de l’exèrcit israelià. Un cop van abordar el vaixell que compartia amb cinc tripulants, el Sirius, va començar el descens als inferns.
“Vam ser envestits per una llanxa de fabricació israeliana, una patrullera molt ràpida de casc d’acer. Ens va envestir tot el costat i ens va arrencar l’antena sense fil per on emetíem el senyal”, relata Santos. També recorda que la brutalitat de la sacsejada “va danyar tot el casc de babord, l’aleta i fins i tot gairebé colpeja el cap d’un company”.
Després de la intercepció van ser traslladats al buc-presó Nahshon, on el van rebre amb una pallissa, que li va fracturar una costella, i amenaces de mort constants: “El primer que et venia a la ment quan et tancaven en aquest lloc on t’apallissaven i et ficaven en cambres obscures i en contenidors on no veies res era que estaves de sobte en un camp de concentració. Tenies la impressió d’estar tocant totes les històries de Primo Levi sobre Auschwitz“, recorda.
Simulacions de violació, pallisses i amenaces
Les tropes israelianes van sotmetre els tripulants a tota mena d’abusos: “Et baixaven els pantalons, et tocaven o simulaven violacions sobre molts dels meus companys. Cada vegada que sortíem al bany ens apuntaven al cap amb la mira làser dels rifles. Van disparar algun tret que fins i tot va donar a una companya a la cama”, explica. També relata llançaments de “granades de contusió dins d’espais reduïts” o l’aplicació de “tàssers” i altres aparells: “Van tancar a companys amb gossos i van patir mossegades”, comenta Santos.
Tot i les tortures, l’activista creu que el pitjor van ser les brides de plàstic que van dur durant tota l’estada: “Es tanquen i no es tornen a obrir. Llavors quan te les col·loquen en el canell et tallen la circulació. De fet, jo estic encara recuperant-me; espero recuperar la sensibilitat”, explica mentre intenta moure els dits.
Un dels episodis que més recorda ja a la costa és el ritual d’humiliació sota les burles i la supervisió de Itamar Ben-Gvir, ministre de Seguretat Nacional de l’estat sionista: “Quan estàvem arribant al port d’Ashdod ens van posar de genolls i ens van fer escoltar l’himne d’Israel durant dues hores, agenollats al Sol. En aquest moment va ser quan Ben-Gvir debia estar per allà. Jo no el veia, perquè no podíem aixecar el cap”, rememora Santos.
Va ser un dels punts d’inflexió de la travessia: “Era una escena totalment distòpica. En aquest moment jo estava molt enfadat amb el món i creia que ens havíem colat per algun lloc de l’infern i que d’allà no anàvem a sortir en cap moment”, lamenta encara.
L’Alonso ha tornat a casa amb ferides i indignació. Creu que la pèrdua de focus mediàtic ha donat ales a un abús major. La moral, però, continua intacta: “Em quedo amb el millor. Estic molt orgullós del que hem aconseguit, de tots els companys que he conegut. De tot l’amor, de tota la coordinació. Mai s’ajunta tanta gent de tantes parts del món, de tants països amb tantes ganes de trencar el bloqueig i entregar ajuda humanitària als gazians i denunciar l’Estat d’Israel”.
Amb aquesta serenor, no es penedeix de la missió: “La veritat que amb la màgia de tot repetiria. Tornaria una altra vegada només per a compartir aquests moments”.