El 18 de maig es commemora el Dia Mundial de la Infermera Oncològica, una jornada que fa valdre el paper fonamental d’aquestes professionals en el tractament i la recuperació dels pacients amb càncer. Des de l’Institut Català d’Oncologia (ICO), infermeres amb diferents trajectòries expliquen com ha evolucionat la seva professió en els darrers anys.
Eva González fa dues dècades que treballa a l’ICO i recorda un context molt diferent del que es viu avui als hospitals. “Vaig començar en la planta d’hematologia i hi havia pocs tractaments i sabies de memòria els esquemes de tractament. Eren protocols estandarditzats, la majoria. Ara hi ha un milió de tractaments per oferir als pacients”, explica.
Per la seva banda, la Maria Medina, fa gairebé un any que treballa a l’ICO. Ella destaca la importància de la formació contínua: “És veritat que l’ICO ja ens ofereix molta formació i ens dona molts cursos, però també n’hem de buscar d’altres”. Assegura que els protocols canvien dia a dia, “llavors, si t’has perdut aquest impàs, és una mica més complicat”, afegeix.
Tot i l’evolució del sector, les infermeres reclamen més facilitats per especialitzar-se. González considera que encara hi ha mancances en la gestió del sistema sanitari: “En l’àmbit d’infermeres no hi havia tanta formació, però s’ha de fer una reforma de la gestió. La gestió en general és molt complicada per poder-te especialitzar.” També reivindica l’autonomia i el paper central de la infermera en l’atenció als pacients: “La infermera és molt autònoma, és el nexe d’unió entre el pacient i el mèdic, entre el pacient i la farmàcia, entre el pacient i la treballadora social. Tu ets la que està a peu de llit i ets la que intenta facilitar-li al pacient totes les seves necessitats bàsiques.”
Acompanyament i humanització
A banda de les tasques assistencials i tècniques, les infermeres també assumeixen un important paper emocional. “Ens hem de dedicar una mica al pacient i a les seves necessitats, i també ens impliquem a escala emocional amb la família i amb ells. Llavors has de compaginar totes aquestes coses”, explica Maria Medina.
Per a Eva González, aquest vessant humà és imprescindible dins l’atenció oncològica: “Crec que la infermera sí que visualitza aquella part de la humanització i d’acompanyament.”
Les dues professionals coincideixen també en la necessitat de donar més visibilitat a una professió que consideren essencial però sovint poc reconeguda. “Jo crec que és una professió molt maca, que té moments molt macos, també té moments molt durs. Crec que és molt vocacional, però també que està molt amagada, que no se’ns veu, no se’ns visibilitza tant”, lamenta Medina.
Més professionals
González assenyala que un dels principals problemes continua sent la manca d’infermeres a Catalunya. “El pitjor no resideix ni en els pacients ni en els companys, resideix en la manca d’infermers que n’hi ha a Catalunya avui dia”, afirma.
Malgrat les dificultats, assegura que el reconeixement dels pacients és el que més satisfacció li aporta: “El millor és quan un pacient marxa amb l’alta i torna al temps preguntant per tu, perquè vol dir que en un moment crucial de la seva vida vas ser una peça clau per a aquella persona, és el que més m’omple d’aquesta professió.”
