L’apagada de dilluns passat, 28 d’abril, és d’aquelles dates que molts recordaran per sempre on eren i què feien.
Durant aquelles hores d’incertesa i desconnexió radical, semblava que tornar al món analògic era, paradoxalment, el que ens mantenia més connectats.
“Si no tens llum, no tens res. Nosaltres teníem una ràdio d’aquelles de piles i es passava una mica millor el temps”, comentava el Jesús. “I la llanterna, perquè una altra cosa no hi ha”, afegia la seva dona, Amparo.
Per a molts, la falta de comunicació immediata era el que més trobaven a faltar en la seva rutina.
“Intentava enviar missatges a la meva família i als meus amics, però no els hi arribaven. A més, en el meu cas concret, tinc una germana que viu a Galícia i tant jo com els meus pares li trucàvem. Fins a les cinc i mitja del matí següent no ens va trucar dient que havia estat bé”, explicava el Sergi López.
D’altres, van haver de viure pendents dels seus negocis, mentre feien malabars per poder arribar a tot.
“Hi havia comentaris que això podia ser un sabotatge, que estaríem tres dies sense llum… Vaig haver de tancar les portes, però com que són elèctriques no les vaig poder abaixar. Vaig pensar que hauria de passar la nit aquí”, declarava la Rosa Martínez, paradista del mercat de Santa Eulàlia.
Però la tecnologia també és vital per a garantir les nostres necessitats més bàsiques.
“Jo soc diabètic i ho tinc connectat amb el mòbil. Llavors, sense mòbil no sé els nivells de sucre. Vaig estar una mica nerviós per veure com evolucionava el tema”, responia el Raúl Vázquez.
Per sort, l’apagada general no va posar en risc els serveis més necessaris, i potser, ens va aportar alguna cosa positiva amb la qual reflexionar.
“Treballo en un hospital. Per tant, tot i que se’n va anar la llum, només va durar uns segons. De seguida van funcionar els generadors, i en un principi ens vam espantar per si era a escala d’Europa”, comentava la Lola Fernández. “La veritat és que hi havia al carrer un ambient festiu. Els nois asseguts al carrer amb la ràdio encesa i la gent parlava entre uns i altres, quan tothom va sempre amb el mòbil sense parlar. No vaig veure una sensació de preocupació, en general”, afegia.
Ara que el focus es troba en explicar les causes del fenomen, el carrer encara respira més preguntes que respostes.
