Aquest nou capítol d’Hospitalencs del món ens porta a Pequín, on va marxar César Casellas el novembre del 2012 per buscar una nova oportunitat de feina i aprendre una llengua nova. Fa de professor d’espanyol i fotògraf a temps parcial. La seva experiència és un repte personal perquè a Santa Eulàlia se sentia “estancat”.
César Casellas Martínez viu a Pequín des de fa gairebé un any. És periodista i amb 30 anys, després de quatre mesos a l’atur, va decidir marxar. “De fet, ja tenia idea de marxar perquè tinc un amic que viu a Pequín des de fa tres anys i m’insistia a venir”. I va agafar la maleta.
Allà viu de feines disperses. Fa classes d’espanyol i, quan li surt alguna oportunitat, de fotògraf. “No es tracta d’una feina millor qualificada, sinó d’una oportunitat de feina”, afirma. “A Espanya, que et paguin per fer de fotògraf és més difícil. A més, volia aprendre una llengua nova i vaig pensar en el xinès. No en sabia res abans de venir a Pequín. Va ser un repte personal que necessitava fer”.
César confessa que prendre la decisió de marxar a la Xina va ser “difícil però necessària, i tenia el suport de la família. Pequin està molt lluny i això sempre és un handicap per poder tornar quan vulguis, però la situació a Espanya era prou dolenta com per pensar: o ara o mai. Amb 30 anys, aquestes coses, o les fas ara o després ja és massa tard. De fet, penso que havia d’haver marxat abans”.
Tot i la bona disposició, aquest hospitalenc ens explica que la vida a Pequín és dura. “Hi ha molta contaminació i la gent porta molt d’estrès, és una ciutat frenètica, boja, però a la vegada bonica i màgica”. Laboralment, les coses tampoc són de color de rosa. “Fa uns anys es veu que era més fàcil trobar feina”.
Malgrat els inconvenients, César està content de la seva aventura. “L’experiència és positiva, he conegut gent de tot el món, és una ciutat molt cosmopolita, hi tinc nous amics i hi he pogut fer coses que a Espanya no hagués pogut fer mai, i també hi he vist coses que mai havia vist”.
Entre les anècdotes de la seva vida a Pequín destaca que totes les feines de fotògraf les ha fet per a russos. “Aquí hi ha una zona bastant extensa de russos, amb bars, clubs, discoteques, centres comercials. Gairebé tots els treballs fotogràfics que he fet han estat per als russos a Pequín”.
També li va cridar l’atenció descobrir una casa abandonada en plena ciutat, un edifici de principis del segle XX rodejat d’apartaments. “No deixar de ser curiós perquè a Pequín les coses canvien molt ràpidament. El govern està enderrocant vells edificis i hutongs (els carrers antics de la ciutat) per deixar pas a noves i de vegades anodines construccions”.
De L’Hospitalet troba a faltar els amics, “la ciutat en si, sento dir-ho, no gaire”. “Trobo a faltar potser l’ambient de barri que es respira a Santa Eulàlia, on vivia abans de marxar, però poc més. Vaig marxar perquè no em sentia a gust, em sentia estancat”.
En els seus plans no entra tornar a Espanya pel moment. “í més endavant, perquè encara em queden moltes coses per fer aquí, a la Xina. Malauradament, el cost de la vida a Pequín és cada dia més alt. El pisos són més cars i el menjar bo i sa, també”.
