La pandèmia va suposar tot un repte pels hospitals i els sanitaris, que van viure un autèntic malson. El 6 d’abril Catalunya arribava al nombre màxim de persones ingressades per Covid a les unitats de cures intensives.
Una de les persones que ho ha viure en primera línia va ser l’Helena Cabo Santos, fisioterapeuta de l’Hospital de Bellvitge a qui, com la resta de fisioterapeutes, van cridar per poder atendre tota aquella gent que omplia les UCI’s.
La pandèmia de la Covid també ha canviat la vida de l’Helena. Fa 5 anys treballava a Traumatologia, no pas a Urgències, de l’Hospital de Bellvitge. Però després de la Covid ha decidit quedar-se a Urgències perquè se’n va adonar que aquesta atenció era la més propera a la seva vocació de servei públic
“Vaig descobrir que m’agrada molt atendre pacients crítics. I he redescobert en quin àmbit de la fisioteràpia m’agrada més treballar, sí, sí, sí”, ha explicat l’Helena, que ha afegit que “a més, tinc la sort d’estar a la mateixa unitat on estava durant la Covid, amb els companys de llavors”.
Ara ja no calen aquells EPI’s, equips de protecció individual, que es van fer tan coneguts durant la pandèmia, però sí que han quedat algunes mesures del protocol Covid, “com l’ús permanent de mascareta quan atenem els pacients més vulnerables, que abans no era tan així”.
Una altre aspecte de l’època de la Covid que ha incidit en la feina de l’Helena és que “la pandèmia ens va fer treballar més la part respiratòria del pacient crític i crec que és de les poques coses bones que ha portat la pandèmia”.
Igualment, creu que és positiu que ara “la fisioteràpia és consideri part de la prevenció“. I ha recordat que “abans d’emmalaltir, moltes lesions, com ara la lumbàlgia, es podrien prevenir o disminuir”.
Han passat 5 anys de l’inici de la pandèmia de la Covid i del confinament que va afectar la salut emocional de bona part de la població, i l’Helena Cabo Santos encara destaca que “a mi que la gent sortís a les 8 del vespre a aplaudir m’ajudava molt a nivell personal“. I està convençuda que “per a la ciutadania també era una necessitat sentir que així ajudava”.