“Arranz-Bravo. Memòria expandida (1950-2023)” és l’exposició d’homenatge a Eduard Arranz-Bravo, mort el passat 20 d’octubre. La mostra, que complementa la publicació del llibre de les seves memòries, repassa la trajectòria de l’artista, molt vinculat a la ciutat.
“L’exposició la vam pensar amb l’Eduard mentre ell encara vivia. Li feia molta il·lusió perquè la idea era que acompanyés la presentació de les seves memòries”, explica l’Albert Mercadé, director artístic de la fundació.
En aquest sentit, Jordi Garrido, autor del llibre de memòries “Arranz-Bravo. Des de dins”, assegura que “l’exposició ve molt condicionada per la seva mort. Havia de ser un acompanyament al llibre i ha acabat sent un homenatge a tota la seva trajectòria”
L’exposició, que es pot visitar a la seu de la fundació fins l’11 de febrer, compta amb obres de totes les seves etapes creatives. Una setantena de peces entre quadres, escultures, dibuixos i gravats que van des del seu primer dibuix de quan tenia nou anys fins als quadres que va pintar en els últims dies de vida.
La nova figuració, una explosió de color i psicodèlia
La mostra parteix dels seus inicis artístics, que es caracteritzen per l’estil figuratiu que aprèn a l’Escola Superior de Belles Arts de Barcelona. A finals dels anys 60, però, Eduard Arraz-Bravo trenca amb l’academicisme i fa un gir radical en la seva obra, tant des d’un punt de vista formal com cromàtic.
El moment àlgid d’aquesta nova figuració, que vol trencar amb la grisor del franquisme, arriba als anys 70. El màxim exponent d’aquest corrent és el mural de 2.000 m2 de la Fàbrica Tipel de Parets del Vallès, que va pintar juntament amb Rafael Bartolozzi l’any 1971 i que va esdevenir la pintura mural més gran del món fins el moment.
Els 80, l’etapa daurada de Cadaqués
L’any 1981 fa la seva primera exposició individual a Cadaqués, on s’hi acaba instal·lant. En aquest període, la pintura d’Arranz-Bravo evoluciona i torna a la figuració, posant èmfasi en l’ésser humà i molt especialment en la representació dels rostres i les mirades.
Una altra característica d’aquesta etapa és una gamma cromàtica centrada en els tons blaus que connecta les seves obres amb un entorn marítim.
A Cadaqués coneix artistes com Marcel Duchamp, Richard Hamilton, Merce Cunningham o John Cage. Un ecosistema cultural que li permeten aprendre de l’art d’avantguarda i d’experimentació i l’ajuden a projectar-se internacionalment, sobretot als Estats Units i la Xina.
L’escultura i el seu vincle amb L’Hospitalet
Durant l’etapa de Cadaqués l’Ajuntament de L’Hospitalet encarrega a Arranz-Bravo un monument per simbolitzar la ciutat. A partir de l’Acollidora (1985), la seva producció escultòrica es consolida i ja no deixarà de fer-ne.
Un altre exemple d’aquesta nova vessant en l’art d’Arranz-Bravo és el Pont de la Llibertat (2007), l’escultura més gran de la seva carrera i que també va fer per a la ciutat de L’Hospitalet.
Amb aquests dos encàrrecs el vincle entre l’artista i la ciutat es fa fort. Per això l’any 2009 s’inaugura la Fundació Arranz-Bravo a L’Hospitalet amb un doble objectiu: difondre l’art d’Eduard Arranz-Bravo i promocionar la creació d’artistes joves.
La figuració i l’abstracció s’hibriden
A principis dels 90, Eduard Arranz-Bravo dona per finalitzada l’etapa de Cadaqués i torna a Barcelona. És aleshores quan la seva obra hibrida l’abstracció i la figuració, sempre mantenint la representació de la figura humana. En aquest sentit, les pintures suggereixen parts del cos com mans, cares o ulls.
A partir del 2013, Arranz-Bravo s’instal·la en un nou estudi a Vallvidrera, un edifici de grans dimensions que li permet centrar-se en les obres de gran format. Allà passa els últims anys de la seva vida treballant pràcticament sense descans, on desenvolupa una gran producció artística d’entre 150 i 200 quadres anuals.
Per a Jordi Garrido, “Eduard Arranz-Bravo sentia amor i passió per la pintura, i de fet va estar pintant fins al darrer dia de la seva vida”.
De fet, l’exposició compta amb un quadre que va pintar en la seva darrera setmana. Una obra que mostra les inicials d’Arranz-Bravo (AB) i que l’artista va fer expressament per a la mostra.
“L’últim dia que el vaig veure va ser perquè ens donés el vistiplau a les memòries”, recorda Albert Mercadé. “El dia que va morir, el llibre va entrar a impremta. La seva vida ha acabat d’una manera rodona i amb una gran dignitat”.
