L’Òscar Garcés va estar ingressat per covid ara ja fa 5 anys a l’Hospital de Bellvitge. Va passar tres mesos hospitalitzat, amb moments molt crítics, especialment quan va ser intubat i sedat durant tres setmanes. Ara, amb 56 anys, veu l’experiència des d’un punt de vista positiu, valorant tot allò que té i que podria haver perdut. “En el temps que vaig estar hospitalitzat, va haver un punt crític en el que els metges van avisar a la meva família que potser no sortiria“, explica.
-Com va ser l’hospitalització?
A les 24 hores d’entrar em van ficar a la UCI. Després em van dir que si realment volia estar segur que el tractament pogués ser efectiu i que pogués salvar la vida, i estan parlant de salvar-te la vida, doncs que el millor que podien fer era intubar-me i administrar-me la medicació de manera passiva, perquè no patís i ells puguessin fer la seva feina.
És el que van fer. Vaig estar tres setmanes intubat amb una pneumònia bilateral greu. Després em van despertar i vaig estar dues setmanes més a la UCI, amb oxigen, recuperant a poc a poc la meva capacitat respiratòria i muscular. Perquè després de tres setmanes d’immobilitat perds tota la massa muscular i la mobilitat. Al principi no podia ni agafar el mòbil, i molt menys caminar.
-Com et vas recuperar?
A mesura que van passant els dies i les setmanes cada vegada et trobes una mica més bé. Veus que tens més capacitat de mobilitat i de resistència; que pots parlar més; que pots fer més coses amb les mans, que domines més el teu cos. I tothom et diu “no et preocupis que et recuperaràs”. Quan em van donar l’alta i vaig arribar a casa, em vaig sentir en el meu territori. Penses que ja està, que ja podràs fer-ho tot i que no passarà res. Però al principi no és així. Encara estava connectat a la bombona d’oxigen i qualsevol petit esforç, anar del sofà al lavabo, o a la cuina, o dutxar-te, o vestir-te, era un esforç titànic.
Vaig estar encara quatre mesos més, després de sortir de l’hospital, endollat a l’oxigen. I la teva família et vol cuidar i et vol ajudar, i tu no vols sentir-te com un malalt i un invàlid i dius “puc fer-ho jo, no necessito ajuda”. Però evidentment hi ha coses que no les pots fer sol.
-Quines seqüeles tens de la Covid?
M’ha quedat una petita afectació pulmonar. En les coses rutinàries del dia a dia, no es nota. Al principi es notava, però a poc a poc vas recuperant. I només es nota quan has de fer un esforç físic, com esport o pujar una muntanya, coses que, de totes maneres, continuo fent. Has de ser conscient que ho has de fer a poc a poc, sobretot respirar molt bé per oxigenar-te bé. Ho noto per exemple si he de córrer, que és un esforç ràpid en poc temps, explosiu. Si he de córrer per agafar l’autobús 50 metres, quan arribo a l’autobús estic molt més cansat que abans.
-Què treus d’aquesta experiència amb la Covid?
La sensació per mi només pot ser positiva, perquè és una cosa que va començar malament i ha acabat molt bé, quan podria haver acabat fatal. Quan estàs a punt de perdre-ho tot i ets conscient, t’adones de com de greu has estat i que podries tenir seqüeles molt greus. És quan realment valores tot el que tens. Tot el que forma part de la teva vida. Jo tenia 51 anys en aquell moment i havia fet moltes coses. Tinc dos fills, una dona. Tinc pares, dues germanes, tinc nebots, tinc aficions, tinc amics. He fet moltes coses a la vida i volia continuar fent-les.
Quan t’estàs recuperant penses: “Hòstia, si jo em quedés molt perjudicat, la meva vida estaria molt condicionada a partir d’ara”. I aleshores, quan et recuperes i recuperes aquestes parcel·les de la teva vida, valores molt més tot el que tens. I penses, “quina sort que tinc”.
