Del pa, vi i companatge a les cuines del món. La gastronomia de L’Hospitalet reflecteix l’evolució de la ciutat al llarg dels segles i marca costums socials, alguns dels quals perviuen als nostres dies, com el fet de celebrar seient a taula i compartir menjar.

Conèixer què i com  menjàvem al llarg dels segles ens permet conèixer també com érem els hospitalencs. L’historiador i comissionat per al centenari del títol de ciutat de L’Hospitalet, Josep Maria Solias, explica que “la cuina de L’Hospitalet s’ha anat adaptant al territori, a les relacions socials i als gustos de les diferents cultures que hi conviuen”.

Endinsar-se en els costums culinaris de L’Hospitalet és una tasca encara poc abordada. Les principals referències són l’estudi Del platillo a les tapes: L’Hospitalet a la taula, de Marta Ruiz Pascual, becat pel Museu de L’Hospitalet el 2014; l’article de l’historiador Jaume Codina, L’alimentació humana a L’Hospitalet de Llobregat durant el segle XVII i l’extensa bibliografia de l’activista cultural Matilde Marcè, que segueix ‘espigolant’ el nostre passat.

L’horta de casa

Aquesta història arrenca sobre els segles XIV i XV, ja que abans no hi ha gaire informació documentada. Llavors els pobladors dels nuclis habitats es nodrien de pa (de mestalla, fet de barreja de cereals i llegums), vi (l’anomenat vi grec, vi jove rebaixat amb aigua) i companatge, és a dir, alguna proteïna per acompanyar el pa. Era cansalada o carn de porc fumada; peix, com la saboga pròpia del riu Llobregat i ja desapareguda, sardines o arengades, o formatge, l’únic làctic que es consumia.

Per cuinar es feien servir verdures de l’horta, cebes, alls i porros, i espinacs i albergínies introduïts pels àrabs. També hi havia llegums però les mongetes no s’implantaran fins al segle XVIII, com les carxofes.

A més del porc, es menjava carn de bé, principalment rostit amb llard (l’oli es reservava per dies d’abstinència) amb herbes com la farigola i l’orenga. L’aviram era cuina de festius i el brou es donava als malalts. Al riu també es pescaven anguiles i, al mar, llobarro i rèmol.

A partir del segle XVII es consoliden els plats considerats de tradició catalana, com l’escudella i carn d’olla, i els llegums amb botifarra. També es fa servir la mel per endolcir i el sucre, aquest només a l’abast dels més acabalats, com la vedella. D’aquesta època (s. XVIII) és el platillo, guisat de carns i verdures propi de la cuina d’aprofitament i habitual a la taula d’obrers i jornalers.

El baró de Maldà i la xocolata

El dietari Calaix de Sastre de Rafael d’Amat i de Cortada, el baró de Maldà que passa temporades a L’Hospitalet, ens dona pistes de l’alta gastronomia entre les classes benestants del segle XVIII. És coneguda la seva passió per la xocolata i descriu plats després tradicionals com la carn amb peres i els farcits amb prunes i pomes. En aquella època apareix la pasta, fideus i macarrons; l’arròs i salses com l’allioli. A final de segle també arriben les patates, que es fan populars al XIX pel seu baix cost.

És llavors que el delta del Llobregat i la Marina es converteixen en el rebost de fruites i hortalisses de Barcelona, i el conreu passa de l’autoconsum a la industrialització. La base de l’alimentació del proletariat és el pa de blat, bé, bacallà, arròs, cigrons, patates, mongetes, vi i oli. Apareixen les primeres indústries alimentàries, de pasta de sopa i destil·leries, i l’ofici de llauner per fer conserves.

Al segle XX, les bledes, les carxofes i els melons de L’Hospitalet eren famosos. Els vilatans menjaven cuina catalana i de pagès fins que a mitjan segle apareixen novetats: els plàtans, el iogurt i el bistec. Aquí ja disposem de receptes, com el famós conill amb xocolata, l’escudella barrejada, la samfaina, la truita de carxofes, el bròquil o bledes amb mongetes i cansalada, els peus de porc i el bacallà a la llauna o esqueixat. 

Dinars de celebració i tapes

Amb l’arribada de població de Múrcia, Andalusia, Galícia, Extremadura, Castellà-Lleó i València durant el segle XX s’obren pas nous productes  gastronòmics, i els dinars i berenars comunitaris de festa major i de celebracions esdevenen un factor d’integració cultural i un costum social que segueix avui. És el que en algunes contrades catalanes es diu “fer xefla”.

Es venen productes per fer migas, caldo gallego, gaspatxo, pop, callos, torrijas i diferents tipus de pa com molletes. Els àpats col·lectius es multipliquen i els costums culinaris acaben impregnant tota la població, alhora que es produeix un mestissatge entre la cuina catalana i les nouvingudes. Arriben les famoses tapes i el costum de fer el vermut els diumenges amb patates braves o amb allioli, calamars a la romana o l’andalusa, callos i escopinyes.

En aquest punt acaba la investigació de Marta Ruiz, just quan la ciutat acull una nova onada migratòria de països estrangers amb costums culinaris ben diferents, que fan de L’Hospitalet el paradís de les cuines del món. Segons Òscar Teruelo, president de l’Associació de Gastronomia i Turisme AGT, “és una gran oportunitat que s’hauria de potenciar. Tenim barris diversos amb cuines molt diverses de Colòmbia, Mèxic, el Perú, el Marroc… Això no ho té ningú i caldria posar-ho en relleu, és on està l’autenticitat”.