La Riera Blanca és un espai limítrof que delimita dues ciutats. És un d’aquells vials en el qual pots dir que si estàs en una banda trepitges Barcelona i si estàs a l’altra, et trobes a L’Hospitalet. La seva configuració respon força bé als desgavells urbanístics d’una zona fronterera, però també al seu origen com a espai per a la circulació intermitent de les aigües pluvials. El seu traçat sinuós o el fet que, de quan en quan, un edifici sobresurti de la resta en són bona prova.
El per què del seu nom
Quant al topònim Riera, fa referència al curs d’aigües no permanents, per on s’escolen intermitentment aigües pluvials. Pel que fa al topònim Blanca, fa referència al tipus d’argila de color blanquinós que conforma bona part dels terrenys per on discorria la riera. Aquesta riera pràcticament constituïa el límit oriental del terme municipal de L’Hospitalet.
Riera i camí
Les rieres eren perilloses quan hi havia pluges torrencials, però quan no plovia es convertien en magnífics camins que, en el cas de L’Hospitalet, eren la millor opció per endinsar-se al Samontà. Documentada des del segle X, la riera Blanca és el límit tradicional entre L’Hospitalet i Sants fins a 1897.
En els darrers segles hi ha hagut canvis fronterers. Així fins a mitjan segle XIX aquesta frontera divergia de l’actual ja que en arribar al carrer de Santa Eulàlia girava cap a l’esquerra fins a la ronda del Mig de Barcelona, per retornar després a la riera Blanca. Aquesta zona fou annexionada per Sants a mitjan segle XIX.
Cap a 1870 existien una dotzena de cases disperses al llarg de la riera. En aquest vial durant molts anys hi va haver un conjunt de barraques que donaven aixopluc a la recentment arribada població immigrant, especialment de Múrcia, dels anys 1920 i 1930, que vivia en unes condicions d’absoluta precarietat. Les reivindicacions dels veïns es remunten a aquests anys; es demanava un vial asfaltat, amb voreres i una xarxa de clavegueram que absorbís els aiguats.
Malgrat les protestes, el carrer de la Riera Blanca estigué molts anys sense urbanitzar, perquè els dos ajuntaments afectats no es posaven d’acord. La riera s’urbanitzà cap a 1970, però sense preveure la possibilitat d’inundacions, com ara les d’agost de 1974. Així estigué sense asfaltar fins que gràcies a les mobilitzacions de l’Associació de Veïns es tiraren endavant les obres de canalització de 1975.
Fins a 1962 a la riera Blanca, cantonada amb el carrer de Santa Eulàlia, hi havia els burots, que eren les oficines de pagament dels consums, els impostos per entrar mercaderies a Barcelona. Allò remarcava la importància estratègica d’aquest vial. Actualment s’ha convertit en un dels eixos principals de comunicació nord-sud, des de la travessera de les Corts, fins a la Ciutat de la Justícia.