Ángela Emilia Carmona ha rebut recentement el reconeixement del Grup de Dones Amalgívia, pel seu esperit lluitador i la seva implicació amb el barri de Bellvitge, on viu des de fa més de mig segle. Entre d’altres fites, en aquests anys ha estat presidenta d’Amics de la Música de Bellvitge. Aquesta entrevista s’ha publicat al darrer número del Diari de L’Hospitalet.

– Com va viure l’homenatge del Grup de Dones?

– Sabia que em dedicaven el vermut, tal com anunciava el programa de festes, però les meves filles em van enganyar i em van portar a la sala d’actes de l’antiga aula de cultura. L’alcalde va sortir a rebre’m, la sala estava plena de persones… Va ser una gran sorpresa.

– Què la va emocionar més?

– Van mostrar fotos de la meva vida que em van evocar molts records de quan era petita, del meu casament… Vaig emocionar-me en veure fotos del meu pare, a qui admirava molt pels seus ideals. Quan vaig néixer, ell estava pres al penal de Burgos i no el vaig conèixer fins als vuit anys.

– Quan va arribar a Bellvitge?

– El 1969, i el 1971 em vaig casar. Havia arribat a Barcelona el 1962, sola des del meu poble, Peñarroya-Pueblonuevo, a Còrdova, i em vaig haver d’espavilar. Per a mi, arribar a Bellvitge va ser un gran canvi, però estava tot per fer.

– A finals dels setanta, va començar a l’escola de música, oi?

– Sí. Vaig portar la meva filla de 6 anys i jo també vaig començar, per presentar-me al conservatori. Fa més de 40 anys que he estat al capdavant.

– D’on li ve l’amor per la música?

– Pel meu pare, que componia murgues i era un gran aficionat a la música. Al poble jo estava al cor i pensava ‘ai, si pogués llegir les partitures!’.

– Com es va implicar per millorar el barri?

– Jo era de l’AMPA de l’escola Europa, que aleshores estava en un altell, i les primeres protestes que recordo van ser per reclamar col·legis dignes per al barri. També recordo les mobilitzacions perquè no s’aixequessin més blocs al barri. Els veïns boicotejàvem les obres a la nit i de vegades tocava córrer davant dels grisos. Un cop, vaig perdre les sabates i vaig arribar a casa descalça. Aquelles protestes van aconseguir frenar noves edificacions i per això avui tenim el passeig de Bellvitge. Més endavant van venir les reivindicacions per tenir un CAP al barri. La gent de Bellvitge sempre ha estat molt lluitadora i s’han aconseguit moltes millores gràcies a la unió dels veïns.

– Què en queda d’aquest esperit lluitador?

– Ara és diferent, hi ha moltes persones implicades en entitats i s’organitzen moltíssimes activitats, com les de la festa major, per posar-ne un exemple. Però els temps han canviat i, en general, la societat s’ha tornat més individualista. Sí que hi ha esperit de col·laboració, però hi falta empenta. Abans es feia més pinya entre les diferents generacions.