Des de que l’any 1900 es va instal·lar una petita foneria a l’indret on avui encara s’aixeca La Farga, aquell espai ha viscut diverses transformacions fins a esdevenir un espai públic firal, comercial i de serveis. Entre mig, L’Hospitalet va tenir una de les millors foneries d’Espanya.
L’origen de la Farga és una modesta fàbrica de fondre ferro inaugurada l’any 1900. El propietari d’aquella ferreria era Francesc Bori, un industrial ben situat i també conegut perquè es va construir la torre de Can Bori. La foneria i altres negocis del senyor Bori, però, van fer fallida. La foneria la va vendre el 1907 i anys més tard també va haver de vendre la seva torre, que passà a ser escola pública i pista de bàsquet.
No seria fins al 1916 quan aquella petita ferreria es transformaria en una societat anònima de capital belga amb el nom de Altos Hornos de Catalunya SA. En aquests anys vint i trenta del segle passat, la Farga tindrà la tecnologia capdavantera d’aquest sector a Europa. No és estrany, doncs, que durant la Guerra Civil la fàbrica fos considerada ‘indústria de guerra’ i s’aprofités d’aquesta tecnologia en la seva capacitat productiva. Durant els anys de la guerra (1936-1939), fins i tot tenia una moneda pròpia d’ús intern.
L’any 1942 es produeix un nou canvi en la propietat, passant ara la instal·lació a mans del grup industrial Rivière, un gran grup d’origen familiar que tenia empreses a l’Aragó, Madrid, Catalunya, País Basc, Andalusia i Castella. La Farga passava a ser una societat de capital espanyol, desplaçant així els anteriors propietaris belgues. Però en aquests anys, l’escassetat de recursos de l’economia de postguerra alenteix l’activitat productiva.
A partir del 1952 la foneria viu un període d’expansió i modernització que augmentarà la producció de les 4.000 fins a les 150.000 tones. La fàbrica hospitalenca arribarà a ser una de les millors foneries d’Espanya. Es va distingir en la fabricació d’acers especials.
Creixement industrial i urbanístic
Però aquest desenvolupament va anar en paral·lel al creixement urbanístic del barri. La foneria va acabar envoltada de blocs de pisos i la seva activitat industrial, contaminant i poc saludable, va acabar sent incompatible amb la ciutat. En plena crisi econòmica de la dècada de 1970, els veïns mostren el seu rebuig a un negoci que genera molta feina a la ciutat, però que encara genera més molèsties.
La vigilància municipal de les emissions no aconseguirà temperar els ànims ja que no era qüestió només de contaminació, també hi van haver molts problemes de sorolls, fums i brutícia. El juliol de 1980, tots aquests problemes provocaren una reacció unànime de la ciutadania i de les forces polítiques que cristal·litzà en una manifestació unitària. L’acte va acabar en una càrrega policial que molts encara recorden perquè va suposar que les forces policials s’enfrontaven a càrrecs electes de l’Ajuntament, gent que pocs anys abans, durant el franquisme, havia hagut de fugir d’aquestes mateixes càrregues i ja en democràcia ho havien de fer de nou…
La lluita es va radicalitzar fins al punt que l’empresa va decidir buscar nous terrenys per al seu negoci i va aturar la producció a L’Hospitalet el 1982. Quatre anys més tard, l’Ajuntament compraria l’antiga fàbrica per uns 550 milions de pessetes.
El seu destí ja el coneixem, d’una banda recinte firal i de serveis, i per un altra banda, centre comercial en règim de concessió d’ús privat durant 75 anys. La nova Farga naixia amb vocació de ser un centre polivalent de titularitat pública que vertebrés el centre de la ciutat, sobre tot en el seu aspecte més comercial. Èxits com el saló del Manga van avalar aquesta aposta al menys fins al tombant del segle, però l’aparició d’altres potents eixos comercials i firals al voltant de la Granvia i la pròpia crisi econòmica que patim actualment han posat en els darrers anys una ombra de dubte al voltant de l’històric espai.