Aquest dijous fa 50 anys que va morir Francisco Franco, el dictador que va arribar el poder a través d’una Guerra Civil que es va saldar amb un milió de morts i va mantenir a Espanya en un règim nacionalcatòlic i feixista durant quatre dècades.
La seva mort va ser llarga i va mantenir als veïns i veïnes de L’Hospitalet enganxats al transistor, que va donar la notícia a les 6 del matí del 20 de novembre de 1975.
Cinquanta anys després, hem sortit al carrer per preguntar-los com recorden el moment en què se’n van assabentar.
“Jo el dia que va morir tenia uns 15 anys i recordo les televisions que deien ‘Franco ha muerto, Franco ha muerto'”, diu la Carmen.
“Jo era molt petita, però recordo que a casa van dir: ‘Ha mort Franco’. I la meva àvia va dir: ‘Aleluya, Gloria, Dios‘, recorda l’Eugènia.
“Vaig estar molt content perquè s’acabava una dictadura i semblava ser que començava una democràcia”, assegura en Joaquim, que va veure la notícia a la televisió, dinant amb la seva dona.
Francisco Franco va ingressar a l’Hospital de la Paz, a Madrid, el 7 de novembre quan va patir una greu hemorràgia. Ja feia més d’un any que la salut del dictador era fràgil. Fins el 20 de novembre, quan va morir, el dictador va ser sotmès a múltiples tractaments i operacions per intentar allargar-li la vida mentre la societat esperava al seu desenllaç en el patiment de la dictadura.
La Victòria treballava en una oficina quan va saber la notícia del decés del dictador: “Portàvem un parell de dies que a l’oficina posaven el transistor només que arribaven per escoltar a veure com anava, perquè es va allargar molt. I després recordo que teníem preparat el xampany“, explica.
Els lents canvis de la transició
Va ser a partir de la mort del dictador que va començar la transició a la democràcia. I tot i que els canvis van ser lents amb el temps es van començar a notar noves llibertats: “Et senties una mica més alliberada d’alguna manera, perquè tot no canvia de cop, és progressiu i ho vas notant al cap dels anys”, explica la Neus.
“Va millorar la feina, van entrar les llibertats sindicals. Abans només hi havia un sindicat, l’Amarillo, que li deien, i van entrar-ne de nous com Comissions Obreres i la UGT”, assegura en Joaquim, que treballava en una fàbrica a Gavà i va veure com les seves condicions laborals milloraven amb els anys.
Amb l’arribada al poder de Francisco Franco es va prohibir l’ús del català en tots els àmbits de la vida, i no va ser fins a l’any 1979 que va tornar a ser oficial a Catalunya amb l’aprovació de l’Estatut: “Recordo després de morir ell, quan al Casal, que hi estudiàvem en castellà, hi va arribar el primer llibre en català. Es deia ‘Al castell aniràs i no tornaràs’ i jo li vaig portar a la meva àvia i li vaig dir ‘iaia, puc estudiar en català’. Li queien llàgrimes de sang“, explica l’Eugènia, emocionada.
“Esperem no tornar a aquests temps, perquè després de tot el que hem lluitat i han lluitat no ens ho treguin”, clama la Carmen.