En Primera Persona - La història de Mathias i la seva tribu Reproduir video

23-07-2021 En Primera Persona - La història de Mathias i la seva tribu

Destaquem Tots els vídeos

  • Video: 26-11-2021

    26-11-2021

    L'Informatiu - 26-11-2021

  • Video: 25-11-2021

    25-11-2021

    L'Informatiu - 25-11-2021

  • Video: 23-11-2021

    23-11-2021

    L'Informatiu - 23-11-2021

L'Hospi vol superar a l'Olot i refermar la seva candidatura a l'ascens

Els de Cristian García volen batre al líder i seguir escalant llocs a la classificació

Històries de lluita portades al teatre

Un grup de dones migrades i activistes ofereixen una obra al Joventut amb Plàudite Teatre

Llum verda a la vacuna contra la Covid a infants d'entre 5 i 11 anys

Ferran Moraga-Llop, vicepresident de l'Associació Espanyola de Vacunologia, a l'Entrevista de TV de L'H

Pablo Montesinos, vicesecretari de comunicació del PP, ha visitat l'empresa Total Safe de L'H

Durant la trobada ha parlat de diverses qüestions d'actualitat

El Parc de la Serp s'omple de sabates per reivindicar el dia contra la violència masclista

N'hi havia arreu de 1.113, el nombre de dones assassinades des de l'any 2003

Enviar aquesta notícia per e-mail Imprimir aquesta notícia reportatges 16. 03. 2015

L'illa d'en Borràs

Les casetes d'en Borràs, a la Torrassa: exemple d'habitatges al voltant de passadissos

Són una illa enmig del paisatge de la ciutat, un retorn al passat, a la ciutat que va ser i que mica en mica es deixa enrera  Les casetes d’en Borràs es troben al barri de la Torrassa. Són una trentena de cases baixes adossades al voltant de dos passadissos i que delimiten una illa molt ben definida d’habitatges entre els carrers Progrés, Albareda i Llobregat.

El mateix origen d’aquestes cases és la primera història curiosa que ens trobem. El seu nom prové de la persona que les va manar construir, Jaume Borràs, un conegut actor i director de teatre de la primera meitat del segle XX i germà d’un altre gran actor de l’època, Enric Borràs.

La construcció original data del 1923 i el seu arquitecte va ser en Ramon Puig i Gairalt. L’obra és senzilla, tot i que encara s’hi poden trobar petits elements decoratius. Malgrat aquests detalls, sembla evident que les cases van ser fetes bàsicament per especular, per ser amortitzades de forma ràpida i obtenir guanys llogant-les als immigrants que venien a L’Hospitalet en els anys vint i trenta del segle passat. De fet, en la seva correspondència Jaume Borràs reconeixeria que aquesta va ser la seva millor inversió...

Avui dia les cases estan protegides pel Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de L’Hospitalet (PEPPA) com a construcció testimonial de tipus històric. Són el millor exemple de cases al voltant de passadissos que perviuen avui dia.

Josep Maria Solías, director del Museu de L’Hospitalet, explica que de conjunts de cases construïdes al voltant de passadissos més o menys estrets n’hi va arribar a haver a L’Hospitalet més de 500 en la dècada de 1940, però actualment no sobreviuen més de 30 o 40, “i protegits només dos”.

Solías explica que sobre plànol ha arribat a veure algun d’aquests passadissos que no tenia més de 60 centímetres d’amplada... No és el cas dels dos de les casetes Borràs. Aquests són ben amples, un parell de metres, o potser més. Les cases, que van cap al segle de vida, tenen entre 40 i 60 metros quadrats distribuïts entre un pis i un terrat. Bàsicament tenen protegida la façana però al seu interior es poden fer reformes.

Històries de vida

La història de la família de l’Ángeles Brotons és paral·lela a la d’aquestes casetes. La seva mare hi va viure i s’hi va casar ja en aquestes casetes, el que ens situa abans de la Guerra Civil Espanyola, és a dir, abans del 1936 i, probablement, a prop de l’any de construcció de l’obra, el 1923.

En casar-se, la mare de l’Ángeles va anar a viure a la porta 7, al fons d’un dels passadissos, i allà va néixer la pròpia Ángeles. Recorda la seva infantesa, jugant amb d’altres infants en aquells passadissos comunals. Recorda també que van passar aquí la Guerra Civil i com havien de baixar al refugi antiaeri, situat a prop de les cases mentre el seu pare s’hi estava al front. Eren temps en que alguns dels veïns van rebaixar el lloguer o directament el van deixar de pagar i l’amo de les finques, aquell Jaume Borràs actor, va haver de tornar a treballar al teatre perquè durant aquells temps turbulents no rebia els 300 duros mensuals nets que li rendien abans.

Més endavant, l’Ángeles es va casar i també va passar a viure en una altra de les portes del passadís, on encara avui resideix, “i d’aquí ja no em treuen més que morta” –sentencia. L’Ángeles recorda amb enyorança la bona sintonia que tenien tots els veïns d’aquell passadís, amb els que van compartir taula moltes vegades durant anys en les revetlles o d’altres festes assenyalades, quan tots treien les taules al passadís per compartir un dinar o un sopar.

La trentena de casetes Borràs tenen una mitjana de 45 metres quadrats. La de la senyora Angeles ha patit pocs canvis. En ella ha arribat a conviure amb el seu marit i els seus quatre fills. Això comportava llits plegables, lliteres, taules que s’obrien i es tancaven, un lavabo molt petit sota les escales de pujada al terrat... Economia d’espais obligada en una casa de reduïdes dimensions. Aquest fet, però, no el recorda com a especialment traumàtic, al contrari, l’Ángeles explica que s’hi apanyaven força bé.

Granja Chari

Entre les façanes del carrer d’Albareda trobe la Granja Chari. Al contrari de l’anterior, aquesta casa ha estat totalment remodelada per dins. Els pares del Miguel i la Chari, la van convertir en un bar després d’enderrocar les parets interiors amb el vist-i-plau municipal pertinent. El bar i l’ortopèdia del costat són els únics dos negocis oberts al públic que hi ha en l’illa de cases. La resta són habitatges.

En Miguel Moreno explica com durant les darreres quatre dècades ha vist passar la transformació del barri des de la barra de l’establiment. Primer quan el regentaven els seus pares i més tard quan se’n van fer càrrec ell i la seva germana: dels anys de la transició i la droga als anys del nou col·legi i de l’ambulatori que es van construir al davant i de les mares i fills que hi anaven sovint.

Més tard, els anys dels nouvinguts des de més enllà de les nostres fronteres, i, finalment, la crisi econòmica. Miguel, que ronda la cinquantena, encara va arribar a conèixer els temps en que la gent no tancava la porta de casa amb clau. Ara, els mateixos passadissos estan protegits del carrer per una primera porta d’accés.

Dels veïns antics, com l’Ángeles, en queden pocs, ja. El Miguel pertany a una generació posterior, la que va accedir al voltant de la dècada de 1970, fet, però, que encara l’ha permès conèixer als d’abans i als d’ara, a mida que s’ha anat fent gran. Ell encara és de la vella escola, la que coneix els veïns i els ajuda en el que pot.

Les cases van ser de lloguer fins fa uns anys –potser una dècada– en que els llogaters van tenir l’opció de comprar-les. Poc després, sota l’ombra de la bombolla immobiliària s’arribaren a pagar fins a 120 mil euros per una d’aquestes casetes. Avui amb prou feines se’n demanen 50.000. Ara, molts dels pisos tenen amos o llogaters joves. Les cases, malgrat ser petites, ofereixen certes possibilitats, s’hi poden fer renovacions, el seu exterior rehabilitat presenta una bona imatge i, a més, són tranquil·les.

91 anys contemplen aquestes cases que, envoltades d’una arquitectura més moderna, perviuen tot demostrant que la convivència entre passat i present és possible i desitjable.