Destaquem Tots els vídeos

  • Video: 22-12-2014

    22-12-2014

    Pren-ne nota

    Agenda d'activitats

  • Video: 17-12-2014

    17-12-2014

    Som L'H

    Mariam Bachir

  • Video: 22-12-2014

    22-12-2014

    En 5 minuts

    Nadal Artesanal

  • Les dones representen el 51% dels habitants de L'Hospitalet

Enviar aquesta notícia per e-mail Imprimir aquesta notícia societat 02. 04. 2012

Les dones representen el 51% dels habitants de L'Hospitalet

El diari L'HOSPITALET fa una radiografia de la població femenina de la ciutat

Més de la meitat de la població de L’H són dones, exactament 130.947 (51,09%) segons el padró del 2011. Dones adolescents, joves i grans, que treballen, estudien o busquen feina, que viuen soles o en família. El diari L’HOSPITALET ha fet una radiografia de la població femenina i s’acosta a ciutadanes d’origen i trajectòria diversos per conèixer com són les dones de L’Hospitalet.  

El gruix de la població femenina de L’Hospitalet té entre 35 i 49 anys o més de 65. La seva esperança de vida és de 84 anys, per sobre de l’esperança de vida dels homes, que és de 78 anys. El 10,41% de les dones de la ciutat viuen soles i són majoria entre les llars unipersonals de la ciutat, especialment les dones de 65 anys en endavant. També el 84% de les llars monoparentals de la ciutat estan ocupades per una dona amb fills menors al seu càrrec. Pel que fa a la seva procedència, un 24% ha nascut fora d’Espanya, la major part a l’Amèrica Llatina.

La major part de les dones de L’Hospitalet treballen en el sector terciari. El col•lectiu té una taxa d’activitat del 68% i s’ocupa de forma majoritària en treballs administratius, el comerç, la restauració, els serveis i els treballs a la llar. Encara que també hi ha un sector a l’alça que s’ocupa en professions amb titulació universitària o que s’han posat al capdavant d’empreses amb personal assalariat.

Pel que fa a l’atur, aquest afecta el col•lectiu femení en xifres similars als homes. Al mes de febrer, a L’Hospitalet hi havia 10.816 dones demandants d’ocupació, d’un total de 23.639 persones en atur. La taxa d’atur femení se situava en el 17,35%, mentre que la del conjunt de la ciutat era del 17,54%. La major part de les dones que no tenen feina pertanyen a sectors de treball elemental, restauració i venda.

La formació de les dones de L’Hospitalet ha experimentat canvis substancials en els darrers anys. Observant les xifres del nivell d’instrucció de les dones a partir dels 10 anys, el gruix de la població té estudis primaris, graduat escolar o batxillerat elemental (29.090 dones), mentre que pugen les dones que han cursat el batxillerat superior, el BUP i el COU, que ara són 15.082. També han experimentat un augment significatiu les dones amb llicenciatura universitària, enginyeries superiors o doctorats. Els estudis universitaris preferits per les dones de la ciutat són dret, ciències empresarials, ciències de l’educació o professorat d’infantil i primària, i màsters i postgraus diversos.

PROTAGONISTES

“Som més creatives”
Rafaela Guerrero (Bellvitge)
La Rafaela va néixer a Sevilla l’any 1953 i es va traslladar a Catalunya sis anys després. Va estudiar el que en aquells anys es coneixia com a estudis de comerç. Va treballar d’administrativa fins que es va casar i va començar a ajudar el seu marit en el seu negoci de venda i distribució de confiteria. Va compaginar llavors la feina amb la maternitat dels seus dos fills, gràcies a l’ajuda de pares i sogres. A principi de la dècada de 1980, amb l’ampliació del negoci, van traslladar el magatzem a L’Hospitalet, i més tard la seu de l’empresa.

Actualment viu amb la seva família a Castelldefels i tenen el seu negoci a la zona industrial de l’avinguda de la Fabregada, al costat de Bellvitge. Rafaela és la gerent de dues de les empreses de Disgol, grup multisectorial amb oficines a Europa i Àsia, exportacions a 50 països i uns 120 treballadors. Considera que en el seu sector dels regals per a celebracions i en la decoració de les seves botigues de venda de confiteria les dones “som més creatives”. Els seus fills, que ja tenen 35 i 37 anys, també s’han incorporat amb major o menor dedicació a l’empresa familiar. Es troben molt a gust a L’Hospitalet perquè la zona industrial on s’ubica l’empresa està molt a prop de barris com Bellvitge i Sant Josep. Tant és així que si amplien el negoci continuaran obrint oficines aquí. El 2011, una de les empreses de les quals és gerent, Loydis, va rebre el premi a la millor iniciativa d’internacionalització de la Cambra de Comerç.

“L’H és més familiar”
Yeny Ybelka Batista (Santa Eulàlia)
Yeny va néixer a La Isabela, República Dominicana, el 1978. El 1992, amb 13 anys, va venir a Espanya, on ja hi havia la seva mare i bona part de la família. Viu des del 2003 a L’Hospitalet. De la seva infància recorda l’ambient rural, els seus jocs a la naturalesa i els amics que continua conservant. També recorda les raons per les quals va haver d’emigrar i la il•lusió per millorar a través de l’esforç. Als cinc anys ja tenia clar que volia ser advocada i que, per a això, hauria d’estudiar de valent. Als 13 va convèncer al seu pare que la deixés marxar a Espanya.

Tot i les dificultats d’adaptació en els estudis, Yeni es va superar a base de dedicar-hi moltes hores. I va aconseguir la meta de la seva infantesa: ser advocada, especialista en dret internacional. Va trobar dificultats per treballar als despatxos d’advocats, “per la meva imatge, que no és la que volen d’una advocada clàssica, i em donaven feines però no era al que jo aspirava”. Fins que va decidir muntar el seu propi despatx, que treballa especialment amb gent immigrada, però també amb gent espanyola. El té a Sants, i viu al barri de Santa Eulàlia, amb el seu company i dos fills, de cinc anys i de dos mesos. Per construir-se la seva identitat diu que ha pres el que li agrada d’aquí i del seu país. “Visc on hi ha persones de diferents cultures i ho aprofito”, per això li agrada L’H, per la diversitat i l’ambient més llatí i familiar. I creu que tenir alcaldessa també és un signe identificatiu de la ciutat.

“A les xarxes conec gent”
Alba Gómez (Santa Eulàlia i el Centre)
L’Alba va créixer al barri de Santa Eulàlia i ha viscut allà fins fa dos anys, quan va decidir independitzar-se de casa. Va anar a viure amb una amiga que tenia un pis al barri del Centre. També la Torrassa té un cert paper en la seva vida perquè va anar al col•legi allà. Els idiomes se li donen bé i per això va estudiar traducció i interpretació a Barcelona. Ara treballa en una empresa barcelonina dedicada a la traducció, on fa revisions i gestiona projectes. Fa dos anys que s’hi dedica, de fet feina i independència van arribar de la mà. L’Alba considera que va tenir una certa sort: des que va acabar els estudis fins a trobar la feina només va passar un any. Un any que a més va aprofitar per fer un màster i gaudir d’una beca europea a Irlanda.

Respecte a la situació de la dona, considera que hi ha països on encara no estan considerades com els correspondria i a Espanya encara veu diferències amb els homes. Tot i això en el seu sector professional les tarifes estan ben marcades i són les mateixes per a homes i dones. L’Alba té parella estable i creu que la seva relació de gènere és força equilibrada amb ell. Encara, però, no s’han plantejat viure junts. El perfil de l’Alba es completa amb la seva participació al projecte TwittHospi, que va contribuir a crear. La idea és que els hospitalencs amb compte a Twitter s’apleguin a la xarxa social, però també que a partir d’allà es reuneixin una vegada al mes en un lloc per “difondre el talent hospitalenc”.

“Ara tenen més llibertat”
Francisca Castillo (El Gornal)
La Francisca va néixer a Barcelona l’any 1955. Es va traslladar a viure a L’Hospitalet el 1976, quan els van adjudicar un habitatge de la promoció del barri del Gornal. Aleshores Francisca i el seu marit tenien ja una filla. Més tard en naixeria una segona. Té estudis de comptabilitat i ha treballat sempre com a administrativa. La seva maternitat la va obligar en aquells anys a fer una aturada en la seva carrera professional, que va optar per reprendre posteriorment. “Jo volia treballar -diu-, va arribar un moment que la casa em queia a sobre” i per això va tornar al mercat laboral.

Ara, als 57 anys, aprofita el temps formant-se. Està seguint un curs bastant complet d’aplicacions ofimàtiques de gestió, que inclou els programes bàsics de qualsevol paquet ofimàtic convencional, així com ensenyaments per utilitzar diversos programes informàtics de comptabilitat i facturació. Tot i que ja havia treballat amb processadors de textos i algun programa de facturació, es vol posar al dia amb les últimes versions d’aquest programari. El seu somni professional era treballar al sector mèdic, “però això eren paraules majors, ni tenia la formació ni els mitjans per fer-ho, però és una professió que sempre m’ha atret”. Respecte a les seves filles, que ara tenen 32 i 36 anys, la gran diferència que veu és “que tenen més llibertat”. Avui, comparteix la seva llar només amb la seva mare, que té 93 anys i encara es pot valdre per si mateixa.

“He estat a totes les lluites”
Josefa Torralba (Bellvitge)
A Bellvitge la coneixen com Pepa i és una històrica en les lluites del barri per aconseguir una millor qualitat de vida. Tant en les dels anys 70 com en les d’ara pel CAP Rambla Marina. Josefa Torralba va néixer a Sitges el 1944, va emigrar amb la seva família al Brasil i allà es va formar com a callista. Quan va tornar a Espanya es va instal•lar a la Torrassa, i després, a Bellvitge, on segueix vivint. Com que no li van convalidar el títol de callista que va cursar al Brasil es va posar a treballar a l’òptica Indo de Santa Eulàlia però quan es va casar va haver de deixar-ho. “Era la norma de l’època, les casades no podíem treballar allà. Ens donaven una dot i fora. Després vaig trobar feina en els serveis de neteja de l’Hospital de Sant Pau i allà ja em vaig jubilar” .

Pepa recorda la lluita a Bellvitge perquè no es construïssin més blocs. “Vaig tirar tanques i vaig córrer davant els ‘grisos’, que van venir de Valladolid, amb el meu fill de 5 mesos a coll. Venien amb mànegues de fang però no ens van espantar. Només van poder fer el que anomenem ‘bloc de la policia’ perquè el van fer amb les pistoles a les mans”. També va ser-hi en la lluita de l’escola bressol Tintín, per l’escola Ramon Muntaner, per la manca de professors, pel baixador de Bellvitge... “He estat a totes les lluites bones per al meu barri. I ara aquesta, la del CAP, que espero que sigui l’última. A mi m’han de portar amb els peus per endavant perquè deixi de lluitar”.
 

Imprimir